Records que nodreixen.

Tant be bo tengués records.
Records per oblidar,
records per ferir-me,
records per odiar-lo,
records, simplement.
Però el destí,
atzarós com ell sol,
els ha esborrat.
No sols això,
doncs mai no existiren. 
I ara, sense pensar-m'ho,
sortiré a fora.
Et cercaré, allà on siguis.
I crearem records,
viurem moments,
emocions i sensacions.
Passarem els dies i les nits,
les tardes i els matins.
I si cap dia, això se'ns acaba, 
ja tendré records.
Records per viure,
per nodrir-me,
records per sempre, 
records per recordar-te.

La mort ens allibera de la vida.

Estava trist. Volia fer veure que no sabia per què. Però ell ho sabia, de sobre que ho sabia. El món l'havia deixat de banda. Havia seguit el seu camí sense ell. No l'entenia. Intentava comprendre per què ell seguia sol. Intentava trobar-hi l'error, que li donàs la resposta ansiada durant tant temps. Només obtenia desesperació. Una vegada i una altra. Qualsevol li hauria dit que patia de depressió, però no era així. No era depressió, era decepció. Muntanyes i muntanyes de somnis havien estat destrïts pel temps. Il·lusions, que de res serviren. 

Potser sigué l'obsessió, o potser l'addició. Cada dia, més hi pensava. No podia deixar de recordar els matins en què el veia, vora la finestra, mirant pel vidre cap a l'infinit. S'imaginava en aquell infinit, amb els seus ulls clavats en ell, contemplant-se mentre el món seguia el seu ritme, excepte ells, per qui el món s'havia aturat feia estona. Podien passar hores, i no es cansaven de mirar-se. Somnis, un dels somnis. El seu estimat no va mirar-lo mai, no va tocar-lo, ni tans sols conèixer-lo. Així van passar mesos. L'obsessió arribava a un nivell emmalaltís. Res més li passava pel cap durant tot el dia.

Solució, fi o desenllaç. No podien trobar-se. No podien conèixer-se. No podien estimar-se. Ell pensà que la mort era el lloc ideal. Etern, pur i enfora de tot aquell món. Va emprar-hi hores. Tot preparat. Pólvora. Soroll. Crits. Sang, molta sang. Tranquil·litat. Ara ja estaven junts. Allà, enfora, on res no podia pertorbar-los. Eren un, per sempre.

La mort ens allibera de la vida.

Cupido, llevo años esperándote.

Cupido, llevo años esperándote.
Mi corazón ya solo ansía dolor.
El dolor que tus flechas le inflijan.
Quiere sentir cómo se desarma
y nunca más vuelve a ser el mismo.
Aunque no es dolor lo que quiere,
con mucho años vividos ya,
y él sabe que el amor conlleva angustia,
aflicción que dura tanto como su elixir.
La congoja se apodera del cuerpo
y la sangre brota del órgano motriz
causando sufrimiento allá donde va.
Es inútil luchar contra ello, pues es él,
el mismísimo Eros, el amo del amor
quien así lo ha deseado para nos.

Lo que realmente ansía sin parar
son esos pequeños fragmentos de vida
que al recordarlos parecen vastos y largos
en los que el dolor deja paso al protagonista:
el placer, la vida, el gozo, el deleite, el regocijo.

Por mucho dolor que tus sagitas me provoquen,
siempre tendré la esperanza de que,
aunque sea durante dos, tres, cuatro segundos,
la dicha me sonría y me arribe el placer.
Y en ese instante, pequeño, nimio e insignificante
sabré que mi vida, llena de demonios y tempestades
habrá cobrado un significado buscado durante años.

Poema o jo què sé.

"Avui no em véns de gust.
Ni tu ni el teu cos blanc.
No vull que la teva mirada,
clara i convençuda,
hi cerqui en els meus ulls
pous plens de desig.
No vull tampoc l'insomni,
nits d'ulls oberts i mans closes
prement les teves carns blanques.

I és que la teva sola presència,
durant uns petits instants
desbarata tota la meva vida.
Perquè després agafes la porta,
i el cop sec sempre em recorda,
entre lladrucs i miaus de moixos,
que ja no hi ets, i que el meu llit
haurà de refredar-se sense remei.

I és que mai no podràs dir-me
que no t'ho he demanat mil cops,
de mil maneres i amb mil paraules:
queda't, vine, dorm, juga, relaxa't.
Resta al llit, jeu, habita'm.

I ara només em queda una opció:
no tenc altra cosa que triar resignació.

Incapaç de renunciar a aquests moments
En visc altres de desesperació contínua.
Però no et sentis culpable, mai no,
perquè tu ets lliure. Ets quelcom eteri.
No ets d'aquest món que habitam els mortals.
Ets etèria, nimfal com la Lolita.

Sempre seràs la meva addicció."

Des que les entranyes assassinaren el fruit del teu ventre.

Des que les entranyes assassinaren el fruit del teu ventre i les roses del teu jardí es pansiren els teus llavis no tornaren a corbar-se per dibuixar-hi un somriure. T'asseies a casa, a la teva cambra obscura i procuraves que ni una retxa de llum aconseguís creuar les persianes. Ja no menjaves, perquè deies que tanmateix ja no tenies res a dins per alimentar. Un dia la teva mare va entrar a l'habitació i de cop i volta va obrir la persiana. Una bola de llum va anegar l'espai i els teus ulls van aclucar-se per adaptar-los a una claror tan agressiva. Vas girar-te en sec i vas clavar la teva mirada esfereïdora sobre la teva mare. L'efecte sobre la pobra vella fou tal que començà a recular sense mirar enrere, tombant un gerro amb flors que hi havia damunt una tauleta.

El  teu cap quedà rígid i, sense adonar-te'n, les ninetes dels teus ulls ja no podien evitar fixar-se en altra cosa que el reflex del vidre de la finestra. Per primera vegada, des que la dissort decidí buidar-te de vida, veies el teu rostre. Semblava que algú hagués accelerat el temps i aquells mesos haguessin estat anys, i les arrugues s'haguessin instal·lat a les teves galtes sine die. La blancor del teu rostre, d'un blanc lletós que espantava, es veia exaltada per culpa d'aquella casaca del teu pare negra com el sutge. No saps encara bé què et va fer aixecar-te d'aquella cadira d'un rampell i començar a córrer pel passadís, baixar les escales, obrir la porta del corral i plantar-te al bell mig i mirar el cel. Vas veure-hi unes ales que fugien i es perdien entre la claror del sol, que mai saberes si eren d'àngel, de colom o de tots dos alhora: sempre vas voler pensar que aquelles aletes eren les de l'ànima d'en Rafelet, de la vida truncada que Déu volgué ajuntar amb ell abans d'hora.

Les llimones són i seran grogues.

Hauries d'avesar-te a dir-me "t'estim" més sovint. No per res. No perquè sigui un romàntic. O perquè ho dubti. És que jo tenc una mania.
Potser penses que és absurda. O potser no. Bé. La qüestió és que jo record moltes coses. Però sempre són coses dolentes. Record les vegades que m'han romput el cor. Les vegades que em robaven els bolígrafs a classe. O com, moltes voltes, em llevaven el darrer trosset de pizza just quan anava a agafar-lo. Record també les emprenyadures que agafava quan ma mare em feia estar a casa i pensar en allò que havia fet. I aquell cop que vaig caure al carrer i mig poble va girar-se per riure's de mi. O quan el qui semblava que m'estimava fugia sense mirar enrere i m'ensorrava. És dur, però és el que sóc.

Així que, com et deia, hauries de dir-m'ho més sovint. Perquè si no, ho oblido. El meu cor ho sap, no ho dubta, però el meu cap no. I és que possiblement sigui pessimista, o naturalment abocat a la desgràcia, però jo no puc cercar explicacions a allò que sóc, perquè cercar-les comportaria una solució, i jo no vull trobar-la, perquè seria canviar-me, i això jo no ho vull pas.

També m'agradaria dir-te que jo no crec en l'amor per sempre. Fa temps que vaig deixar de creure-hi. No sé per què, però tot plegat m'ha fet creure-ho així (d'estirar-les, les cordes es rompen). És per això que et deman que el dia que deixis d'estimar-me m'ho diguis. Perquè aquesta serà la manera que mai no t'oblidi. Perquè em farà mal. Durant dies el meu món serà ben fosc i quedaré arraconat a la meva habitació mentre tu i només tu em passes per davall les parpelles. Però després sortirà el sol (sempre surt). I haurà estat possiblement la pitjor experiència de la meva vida, i això farà que guardi un trosset de la meva memòria en primera classer per a tu. Serà com si et gravessis davall la meva pell, com si encara que me l'arrabassàs tu i el teu record seguíssiu allà.

El circ de la il·usió.

Vivien tots dos en aquells circ, que s'anomenava "Circ de la il·lusió, però semblava que la il·lusió la portava tota el nom, perquè en ells aquesta paraula feia temps que no hi feia estada. Podrien pensar que era una vida divertida, amunt i avall sense pàtria ni arrels fetes enlloc, però ells no ho veien així, i dia a dia tot allò que havien volgut ser s'ensorrava de mica en mica fins a fer vessar el tassó de les esperances.

Pallassos, funambulistes, l'home bala, la dona de la cinta... cap d'ells ja no guardava dins els seu cor nòmada ni una miqueta de ficció, perquè ja l'havien venuda tota als nins que venien amb aquells ullets que guspirejaven i demanaven unes hores d'aïllament del món. 

Va ser un dia com qualsevol altre, d'aquells d'aixecar-se del llit tenint la certesa que res estrany ni curiós ocorrerà. Mentre preparaven l'espectacle, es maquillaven, es desfeien de la seva personalitat i es convertien ell, en el pallasso que rebia els pastissos a la cara, ella, en la noia preciosa i delicada que pujava com si res a aquella cinta que s'estenia des del sostre fins a terra, i jugava amb ella com si hi hagués nascut. Com anàvem dient, es començaven a vestir i començaren a assajar els números un rere l'altre perquè res no sortís malament. Ell sempre la mirava com qui mira una jugueta nova amb la que ha somiat molt de temps però sap que mai no la tendrà. Ella mai no s'adonava que hi havia un pallasso que se la menjava amb els ulls i la feia sentir d'allò més especial. Però, per un moment, els ulls de la dona de la cinta es van creuar amb els d'ell. Potser només va ser una mil·lèsima de fracció de segon, però, com sol passar en aquests casos, el seus mons es van aturar durant el que per a ells va parèixer una eternitat. En aquell moment ella sí que va sentir-se única, ara que s'adonava que els ulls del pallasso s'havien clavat en la seva carn i insistien en no deixar de fer-ho fins que no l'hagués acariciada durant hores. 

Sense dubtar-ho, van deixar-ho córrer tot. Partiren junts cap a una de les moltes habitacions que conformaven aquell laberint de caravanes. La seva identitat va fer-se explícita quan varen llevar-se tot aquell maquillatge que els feia ser qui no eren, perquè tants anys d'amagar-se rere la màscara de pallasso o de dona de la cinta havien fet que deixassin de ser qui eren, i s'havien convertit en autòmates. Quan els dits d'ell palparen les seves cuixes ja no hi havia vent que els aturàs. Petons, carícies, gemecs i mirades van fer rutilar aquella petita habitació d'entre totes les altres. 

Ja no tornaren a ser personatges d'aquell circ. Hi feien feina, sí, però no es deixaven endur per màscares i pintures sobre cremes hidratants. I sempre, amb els peus a terra, sabien qui eren. I, quan ho oblidaven, tornaven a aquella cambra que havia estat testimoni d'aquell moment que havia marcat les seves vides, o que fins i tot havia estat el que havia donat lloc a una nova vida.

"Vola amunt i molt amunt, jo sempre seré amb tu, larai la... lai lai la..."

"M'agradava quan et despertaves..."

M'agradava quan et despertaves
i em miraves amb aquells en què s'hi reflectia el món.
M'hi mirava i trobava tot allò que a jo em faltava.

Perquè em fas falta. I la llum del sol et despullava
suaument fins que en formaves part
i et baties en duel per veure qui brillava més.

M'agradava també enredar-me amb els teus pèls
mentre sentia com la teva pell s'eriçava
i em demanava més carícies.

M'agradaven tantes coses que ja les he oblidades.
Perquè recordar-les em feia mal.
I a mi el mal només m'agrada
quan són les teves ungles que em rapinyen.

"I és graciós quan em dic mentides..."

I és graciós quan em dic mentides. Com quan em dic que ja no et necessito. Com quan et dic que al meu cap ja no hi habites. O quan, ai, aquesta em fa molta gràcia, penso que ja no t'enyoraré quan bereni a casa mirant per la finestra com les gavines pugen i pugen sense trobar mai límit.

Però jo mai em crec les persones a la primera. I jo som una persona. I no em crec. I sé que no és vera res del que he dit. Sé que encara t'enyor. Però bé, diuen que el temps cura ferides, i esper que aquestes també les curi. Però ja m'he cansat d'esperar. D'esperar i d'esperar-te. Perquè sí que em crec quan em dic que ja no tornaràs. Perquè ho sé. Perquè ho sent. I perquè ja estic cansada de lluitar. Molta gent pensarà que som covard, que no he lluitat, que les mans no em sagnen quan mes les mir, o que el cor no crida escanyat paraules buides sense sentit. Potser serà així. I de fet, n'estic segura. Però allà on vaig no he de menester prejudicis, veritats ni mentides. Allà no he de menester res. Ei, ni persones! Així que podré viure sense tu. Aquestes paraules volaran com les gavines de casa mentre berenaven sense rumb fix i es perdran. Però, com a mínim em faran sentir que vaig parlar-te les paraules que volia dir-te. Em faran sentir a mi, que ara és el que importa.

Podria haver intentat cercar una manera més original d'acabar amb tot això. Diguéssim que ja no en tenia ganes. Per què havia de morir amb dignitat? Si ja no en tenc d'això, i en haver-ho fet, ja no seré aquí.  


Ara ja no hi som. Ara som  aquella pedra que trepitja el cotxe sense sentir res. O no som res. O què sé jo què som. El que sí que sé és que des d'aquí et veig i no sento res. I ja em basta. La veritat és que ara tornaria, si hagués de seguir tot igual. Però diuen que d'aquí no en surt ningú. Així que me'n vaig a dormir. 

Corre, corre, corre.

Cada dia sentia més i més que la seva vida no era seva. Com si la vida hagués seguit el seu camí i ella hagués quedat ancorada per sempre més en aquell comiat, en aquell adéu, en aquella llàgrima causada per un desamor que ja no la recordava, que ja no patia per ella, que ja no quedava sense alè pensant-la. Ara ja veia la seva vida, feliç allà enfora, construint un futur que ella mai no tendria. No tengúe temps de dir-li adéu. Aquella sensació de vegades li donava una treva i ella corria ràpid per a veure si l'enxampava i tornava a ser una al·lota amb vida, corria, corria ràpid, sense pensar, corria, corria i corria i quan estava a punt d'arribar-hi, quan l'alè li faltava, amb el cor tot pres sentia per la cintura una força estranya, en el límit de la realitat, que l'estirava enrere. Ella lluitava, seguia estirant, els peus fregaven el terra omplint-ho tot de pols, i tussia, i seguia estirant les mans i dits per prendre aquella vida que era seva. De cop i volta queia a terra i es veia a ella mateixa sentint-se estirada cap enrere, sense fer cap força, sense voler-ho, però no oferint-hi cap resistència: resignada a perseguir la seva vida. Ara ja no quedava altra opció que aferrar-se a aquella obscuritat que l'havia presa, ara seria tota ella obscuritat, sense oportunitats pus mai més. Sabia que allò no era vida, que tanmateix patia, però aquella foscor la feia covarda i no li deixava agafar el ganivet de la cuina, col·locar-lo vora el coll i fer pressió fins que brollàs sang pertot arreu i esquitxàs aquell calendari vell que tenia a la cuina. La seva dissort va fer que tengués una vida llarga, agonitzant fins que el seu coret s'aturà sense avisar.

"Me mir en el mirall i em torna una imatge, que ara no pararé a descriure, perquè no val la pena, i perquè no sé si seria capaç de suportar-ho. I em segueixo mirant. I pens que m’agradaria fondre’m, i formar part d'un altre món, d'aquell món en què viuen els reflexos; un món en què tot és a l’inrevés, en què tot serà allò que no és. Ser Alícia. Perquè quan al món tot falla, de res valen benes i remeis casolans que allarguin l’espera moribunda. Cal fugir, o morir. I jo som massa covard per morir, i per això només desitjo fugir. No basta partir a un altre lloc, perquè les desgràcies les port amb jo, i vagi on vagi m’acompanyaran i em seran enemigues i culpables.
Caldrà doncs refugiar-se a l’altra banda del mirall o esperar que aquesta agonia mori."

Aquí ben dins, aquí a la vora.

Ara ja et veig ben llunyà, enfora,
Partires fa temps, sense avisar.
El comiat fou amarg, i encara em dol,
Aquí ben dins, aquí a la vora.
Però ara arriben els records,
I et veig sota les parpelles,
I et torn a sentir a prop,
Aquí ben dins, aquí a la vora.
Un dolor em colpeix l’ànima,
M’ataca, em trasbalsa, em destrueix,
Perquè les parpelles s’obren,
I els ulls només troben obscuritat
Aquí ben dins, aquí a la vora.

Som i serem.

Deixa que la llum s’esfondri,

Que no tinguem altra guia

Que les nostres mans.

Que el tacte parli,

Que les parets s’avergonyeixin.

Serem éssers primitius,

Sense prejudicis ni mentides.

Una lluita cos a cos

Sense vencedor ni vençut.

Serem una passió fosca,

sense testimonis de la nit. 

Bany d'estels.

Els estels lluitaven per reflexar-se en el bassiot, per lluir més belles i esbeltes que la resta. Prop d'aquell cúmul d'aigua, en una petita habitació, passant desapercebuda del món, hi era ella. Fent voltes pel llit, nerviosa, exhausta de tant moviment inútil, que no aconseguia allunyar aquell malson. Es despertà de cop, anegada de suor, com sempre es desperten els que tenen malsons. La preocupació li ocupava el pit, i li feia mal. Se'l tocà, i notà com el cor pareixia voler formar part d'aquell cúmul d'estrelles i sortir del seu pit.  Va aturar-se a pensar. Va notar que una olor molt forta arribava al seu nas, una olor fastigosa que li provocava glopades sense poder evitar-ho. Va adonar-se que seguia fent olor a ell. Feia mesos que ja no es veien, que les seves pells ja no es fregaven, que els seus llavis ja no es cercaven...feia mesos que ja no eren un. S'odiava, odiava tot el seu cos. Volia arrencar-se aquella pell que no feia més que recordar-li tota la seva anterior vida.
Havent-se aixecat del llit, va caminar fins a la finestra, va baixar a poc a poc fins al carrer i va tombar-se dins l'aigua d'aquell bassiot. De cop i volta es va setnir lliure, es va sentir plena, es va sentir neta. Va ensumar-se, va tocar-se: no, ja no hi era, havia partit.
Els estels ja no s'hi reflexaven, el seu cos nu embolcallat en aquella aigua equiparava la bellesa de tot aquell cel estrellat.

Seguien passant els dies. I, sobre tot, passaven les nits. Nits buides, fosques i plenes d'enigmes. Cercava raons per oblidar aquella existència tan vàcua. Sovint es qüestionava si valia la pena seguir amb tot allò. Podien dir-li vida, però no, no ho era pas una vida allò. Quan el carrer emmudia, i els gats n'eren els únics protagonistes, ella començava a pensar en aquells llavis que mai va besar. Es retorçava imaginant-ho, com si fos un malson del que mai no pogués fugir.
Tot i així, aquells vespres no eren més que episodis esporàdics de desesperació, que reflectien la seva ànsia de sentir-se estimada. Era una espècie d'obsessió malaltissa, que de vegades no li deixava ni respirar amb tranquil·litat. Seguia essent la noia amb problemes per dur una vida independent per ella mateixa, perquè havia idealitzat tantes vegades l'amor que, en trobar-lo, mai no li seria a bastament.

No sense tu.

El seu dia a dia era com el de qualsevol de nosaltres, però ella tenia una fixació: per tot arreu on anava i veia homes, s'imaginava una vida al seu costat. No li importava res més que allò. De vegades ja s'imaginava aixecant-se cada dematí al seu costat, dient-li bon dia, besant-lo, abraçant-lo, tot rebolcant-se per tot el llit. Durant aquells instants en què els individus passaven al seu voltant i de vegades la roçaven , la seva ment s'abstreia totalment de la realitat, i passava a un altre estadi, a una espècie de nirvana: era feliç. Però aquesta felicitat inusitada durava unes mil·lèsima, on hi cabien tota classe d'elucubracions. El moment passava, i tot s'ensorrava. La realitat seguia envoltant-la, al marge dels seus somnis amb aquelles criatures anònimes. No tenia un model d'home, no tenia un cànon que seguir. Foren anys durant els quals va patir les conseqüències, fins que es va adonar que allò que necessitava no era un home que la fes feliç, sinó simplement necessitava formar part de la idea de sentir-se estimada per algú. Quan va adonar-se ja era tard, i la medicació que havia pres ja va començar a fer efecte. No va sentir mal, ni pena, res, perquè era incapaç de sentir alguna cosa si no era en companyia d'algú altre.

La dona sense il·lusió.

Semblava que tot aquell temps que havia anat passant, com si res, en la seva vida, una vida plena de no-res, no havia significat res. Se sentia tal com quan era jove. Vital, curiosa, il·lusionada, viva? No. Mai no ho havia estat. Sempre havia estat una persona grisa, amb cara d'ocell rapinyaire, sense cap gràcia i amb forma de gaiato. Les dones esveltes que la roçaven carrer avall li feien enveja. Tot i així, mai no va desitjar ser com elles, perquè això hauria estat tenir un propòsit, tenir una il·lusió, i ella era la dona sense il·lusions, la dona que viu el dia a dia com si la vida fos un dia llarg i feixuc que mai no s'acaba. 

Però aquell dia, diguem-li vida, o diguem-li el que vulguem, va acabar-se. 

Fou una mort subtil. Una mort lenta, però no agonitzant. Una mort discreta, com tota la seva vida. 

Havent dinat, s'assegué una estona a la seva butaca, per observar els estornells i els núvols negres que auguraven una forta tempesta.

Un somriure pintat a la cara.

Em pintaré un somriure,
llarg i ample a la cara,
de color ben vermell.
Perquè se'm vegi de lluny,
perquè me'l vegi tothom.
I no me l'esborraré,
fins que no formi part de mi,
fins que no sigui pintat.
Llavors no hauré de mester
cap somrís fals i aliè,
només em tendré a mi.

"I és en aquestes soledats en què pens, és en aquests moments, plens d'un no sé què que fan que te n'adonis de moltes coses. Que potser voldries no adonar-te'n, perquè et fan mal, i et foraden. Però a poc a poc, vull pensar que és el camí correcte, i que altres vents vendran. Uns vents més nets i purs, i més plens d'allò que algú cerca en el camí. No sé ben bé què em passa, ni si em passa res, només sé que aquesta sensació no és agradable, que m'agradaria que això acabàs de cop i volta, però sé que no pot ser així, que el temps ningú no el governa. Així que supòs que allò més lògic serà esperar. Esperar allò que amb certesa arribarà. I mentrestant, suportar-ho tot, amb el major dels somriures, perquè, ben mirat, això és vida."

Pensaments plens de vida, aire i demés.

Resignarse o morir.

Queríamos ser altos en lo más bajo,

ser alguien donde nadie era nada,

queríamos ser granizo entre tanta lluvia.

El tiempo pasó, con diez mil días largos.

Misma gente, misma nada, misma lluvia.

Supuse que resignarse era el camino,

que no había otra, que así sería.

Un día, de tantos días, me escuché.

No quería resignarme. Fui granizo.

Pero la lluvia pudo conmigo,

y día tras día, fundiéndome, 

lentamente, sin parar.

Porque intentar ser alto en lo más bajo,

es como querer ser risa entre tanto llanto.

Raül

Sortí a passejar pel jardí, sense pensar en res. Veure aquells llums, aquells colors, aquelles olors, aquell aire. Tot junt li feia pensar. L'optimisme prenia forma dins ella. A poc a poc, deixà enrere tots els mals pensaments que havia tengut des feia mesos. Mai no havia tengut una afició especial per la natura. Perpo avui se sentia respirar amb ella. Avui eren un. Poc a poc se tombà a terra, per sentir com la seva esquena s'unia amb les petites flors. Se sentí plena de força, per enviar-ho tot a porgar i començar una altra vegada. Fàcil sabia que no ho seria, però sabia que ho faria.

Jardins, de Monet

Innocència partida.

Ets lluny. Fugires, sense demanar permís, ni perdó. tot el temps que estiguérem junts, el món era idíl·lic, còmode i rosa, molt rosa. El meu jo d'ara no existia, no era més que un projecte que potser mai no s'acabaria. Poc a poc, però, te n'anares.  Dia a dia et sentia més i més enfora.  Fóres meva. Et sentia part de mi mateix. Realment, mai no vaig intentar retenir-te, perquè realment no pensava que et tingués. És mal de comprendre. Eren temps de bonança, temps de gaudir. Eren temps transparents, en què no cercàvem més enllà d'allò que vèiem. Eren. I ja no són.
Ara són temps en què el més mínim detall et du maldecaps de dies i que mai no goses aclarir. Són temps de canvis. Sempre s'ha dit, i ara ho entenc. Potser en realitat convé més seguir amagat en l'absurditat. Viure de la ignorància, però viure, al cap i a la fi. I no és el món el que em pertorba, és el meu món. Perquè l'altre, el d'allà fora, és i serà extern a mi, mai no serà meu. Però aquest que s'ha anat formant, dia a dia, dins mi mateix és el que em fa por, el que tenc por d'esgarrar un dia i no poder redressar-lo mai més.
La innocència fuig, sense mirar enrere, sense saber que fent-ho, deixa cors amarats que mai no seran allò que un dia van ser.

Cabells blancs i pell bruna.
Arrugues, anys i vivències
feriren la teva pell.


Però avui és més forta, 
més tova, i més humida que mai.


Dona dura, freda, 
de llàgrima impossible.
Avui, la teva cara dol, pateix i somriu,
el teu cor plora, pateix, i crida.


Les teves mans es freguen,
atrapant el crit de dolor.
Només quedes tu, avui.

"La vida aparece a la luz de este razonamiento como una larga pesadilla, de la que sin embargo uno puede liberarse con la muerte, que sería así, una especie de despertar. Pero despertar a qué? Esa irresolución de arrojarse a la nada absoluta y eterna me ha detenido en todos los proyectos de suicidio. A pesar de todo, el hombre tiene tanto apego a lo que existe, que prefiere finalmente soportar su imperfección y el dolor que causa su fealdad, antes de aniquilar la fantasmagoría con un acto de propia voluntad. Y suele resultar, también, que cuando hemos llegado hasta ese borde de desesperación que precede al suicidio, por haber agotado el inventario de todo lo que es malo y haber llegado al punto en que el mal es insuperable, cualquier elemento bueno, por pequeño que sea, adquiere un desproporcionado valor, termina por hacerse decisivo y nos aferramos a él como nos agarraríamos desesperadamente de cualquier hierba ante el peligro de rodar en un abismo"

El túnel.

Diuen que el destí està escrit, i que és mal de fer no obeir-lo. Sigui qui sigui, o el que sigui, l'encarregat d'escriure el seu devia haver-se quedat adormit, o potser amb la tecla de l'espai pitjada. Un gir sobtat, res més, que canviés aquella vida, monòtona, freda i rassa que l'omplia d'una manera tan buida. Només aixecar-se, mentre es posava els calcetins, podia calcular mil·limètricament el seu dia: què faria, qui veuria, on aniria. Enyorava un buf de  vent nou, que vengués d'un lloc llunyà, potser exòtic fins i tot, però que s'endugués tot aquell aire pesat i condensat que li llevava a vegades les ganes d'acabar de posar-se els  calcetins del tot.

Vull somiar el demà.

Vull somiar el demà 
sense la nosa ni el pes 
d´un vent caduc 
que entela els ulls 
i els lleva força i delit per lluitar. 

Tot el que m´heu donat 
és un espai de foscor 
i el meu anhel 
és clar i encès 
com el desig que m´empeny a cantar. 

No em vull negar 
a cap demà 
per una almoina 
de llum del passat. 

Crec en qui creu en mi 
i en la promesa d´un temps 
tan lluminós com els colors 
que dibuixen l´arc que em tensa 
tant el temps com l´esperança. 

No vull cantar i fugir 
sóc el que sóc, i la por 
mai no em farà 
recular un pas 
perquè amb les mans em vaig fent el destí. 

L´arbre de meu desig 
creix allunyat dels horrors 
i estimo tant 
el seu fullam 
que la seva ombra m´acull dia i nit. 

Cap vell encís 
no m´és precís 
per fer que vibrin 
els llavis i els dits. 

Vull compartir el recer 
dels anys que tinc davant meu 
amb gent de pau 
vora del mar 
perquè em gronxi tots els somnis 
i em mantingui sempre el cor viu. 

Cap vent no estimaré 
com el gran vent que m´empeny 
ver l´horitzó 
ple de claror 
que jo mateix amb esforç traçaré. 

Pobres atribolats 
plens de desfici i d´"estrés" 
on anireu quan arribeu 
al trist enlloc que entre tots heu creat. 

Canto i cantant 
vaig caminant 
que amb la cançó 
sempre miro endavant. 

Vull somiar 
el meu demà 
ple de la força 
i el goig d´estimar. 


Miquel Martí i Pol

Ja feia temps que no se sentia bé. Ja feia temps que se sentia sola. Ja feia temps que no se sentia ella.
Tot començà ara farà quatre anys. La vida que tant li havia costat construir. tots els mals passats, les misèries, plors i esforços esbucats, com si una  ventada les hagués destruït. Se'ls podia anomenar somni, però seria un terme equivocat. No eren somnis allò que reclamava. No eren somnis les coses que desitjava. Feia anys que ja no en tenia de somnis. Il·lusions i aspiracions s'havien esfondrat feia ja temps. Què demanava? Tranquil·litat. Mereixia ser feliç. Tothom ho pensava, però no feia res per ella. Tothom no, ell no. Ell era l'encarregat de destruir aquella tranquil·litat. Era ell, amb aquella personalitat que trasbalsaria la persona més manyaca. Sens dubte, havia començat a odiar-lo.
El tedi va començar a ser el seu medi de vida. Res no li feia il·lusió. Res li venia de gust. La casa era el seu infern particular. I ell, el seu Hades.
Passaren mesos, o potser anys.
Passaren plors, crits continguts.
Passaren pluges, tempestes, llaamps i trons.
Però un dia, de cop i volta, sortí el sol. Ella ja no hi era per veure'l. Sense patir. Ràpid.

Y ahí seguía. Plantada en medio del gentío viendo pasar el tiempo. No sabía cómo había llegado allí ni por qué estaba. Simplemente sentía una sensación interior de soledad, que la desgarraba sin compasión. La hacía sentir vacía, la hacía no ser nadie. Intentando avanzar se dio cuenta de que no podía, algo se lo impedía. Ante esa situación tan extraña quiso gritar, gritar y correr, pero de nada sirvió. De repente, como un soplo de viento le vino a la cabeza el recuerdo. Había salido de casa corriendo y se había plantado allí. ¿Pero, por qué? se preguntaba. La soledad era la respuesta. Había decidido salir de casa decidida a encontrar a ese alguien con quien compartir  la vida, pero había olvidad algo, que hay personas que están hechas para vivir solas. No por propia voluntad, sino por la maldita fuerza del destino: irremediable y sin reparo alguno.

Es tractava d'una conversa efímera, vàcua i sense importància. Potser parlaven d'allò que havien de comprar o del ca de la veïna que havia decidit pixar dins l'ascensor. Per un instant, el seu món es va aturar. El mirava, encisada i sense pesnar en res més. Ell, just en aquell moment, va fer una caiguda d'ulls que ella malinterpretà. Ella pensà que ell n'estava tip de parlar amb ella. No només de parlar-hi, sinó de viure-hi. Una llàgrima de sobte brotà del seu ull dret. Ell en aquell moment ni la mirava. Va passar per alt que tot allò que havien construït entre els dos com si d'una caseta de palla destruïda pel buf d'un llop iracund es tractàs just s'havia destruït, per un fet sense importància per un, però vital per a l'altra. Ell no se n'adonava i seguia parlant com si res. Ja no podia contenir-ho més. Va resignar-se: començà a plorar. Ell, desconcertat, començà a demanar-li què li passava. Ella, no dient res, decidí aixecar-se i mirar-lo als ulls. Confirmat, ja no hi veia la brillantor que llavors l'enamorà. No hi veia res més que odi i misèria. 

Potser la reacció a aquella caiguda d'ulls va ser massa dràstica. Però per a ella fou més que justificada.

En aquell moment, vegent-se en mig del menjador sentí por. Por de trobar-se sola. Por de no tornar a poder confiar en algú, perquè qualsevol cosa remouria els ciments i faria caure qualsevol relació que intentàs.

Era una persona normal, incapaç de confiar, res més. 

I potser només aquell fet la condemnava a una vida de soledat, tristesa i malenconia, enyorant tot allò que en un moment la féu sentir única i desitjada però que de cop i volta es tornava tèrbol i agonitzant.

LLengua, motiu de disputa.

Cometem errors: més greus, més lleus, insalvable i insignificants. Som humans, no podem negar-ho. Des de la meva opinió més inexperta diré que trob que n'hi ha hagut un de gran, que encara avui té conseqüències: polititzar una llengua. Una llengua no viu, no ofèn, no insulta, i no fa mal a ningú. Una llengua enriqueix, relaciona, ajuda, enorgulleix. No es pot odiar una llengua. No és una cosa que es pugui odiar. Molts acusen aquells que defensam el català d'odiar el castellà. No és això; el castellà és una llengua que ha assolit un predomini total sobre la llengua catalana, i l'ha deixada arraconada. He de dir que em sent orgullossíssim de poder parlar dues llengües i tenir un bon control d'ambdues. És per això, que la meva defensa no és perquè sí, és perquè és la llengua d'aquí. No hi ha per què donar una optativitat. No tenen per què demanar si es vol aprendre. Les qüestions polítiques han fet que la gent arribi a odiar la llengua. No és lògic negar-se a aprendre una llengua que t'aportarà saber. T'aportarà una riquesa espectacular. T'aportarà tot allò que et pugui aprotar una llengua, sempre i quan ningú s'encarregui de fer-te veure aquella llengua com l'enemic, que s'ha de vèncer, dominar i, en darrer terme, exterminar.

"Partim. Sense avisar. Deixam enrere tantes coses...
És fàcil. Sense complicacions.
No ens n'adonam i ja no hi som.
Ens enyoren, clamen la nostra presència.
I no tornam. 
Perquè tot és reversible, menys la mort.
No ens acostumarem mai.
Podrem conèixer-la, fins i tot predir-la,
Però mai podrem entendre-la."


Per inaugurar aquest nou blog, un poema o el que sigui. N'he triat un per triar, no té cap sentit ni significat.
Aquest blog servirà per escriure retalls d'allò que se m'ocorre, com una finestreta al món. 


Bona nit, i gràcies!