"M'agradava quan et despertaves..."

M'agradava quan et despertaves
i em miraves amb aquells en què s'hi reflectia el món.
M'hi mirava i trobava tot allò que a jo em faltava.

Perquè em fas falta. I la llum del sol et despullava
suaument fins que en formaves part
i et baties en duel per veure qui brillava més.

M'agradava també enredar-me amb els teus pèls
mentre sentia com la teva pell s'eriçava
i em demanava més carícies.

M'agradaven tantes coses que ja les he oblidades.
Perquè recordar-les em feia mal.
I a mi el mal només m'agrada
quan són les teves ungles que em rapinyen.

"I és graciós quan em dic mentides..."

I és graciós quan em dic mentides. Com quan em dic que ja no et necessito. Com quan et dic que al meu cap ja no hi habites. O quan, ai, aquesta em fa molta gràcia, penso que ja no t'enyoraré quan bereni a casa mirant per la finestra com les gavines pugen i pugen sense trobar mai límit.

Però jo mai em crec les persones a la primera. I jo som una persona. I no em crec. I sé que no és vera res del que he dit. Sé que encara t'enyor. Però bé, diuen que el temps cura ferides, i esper que aquestes també les curi. Però ja m'he cansat d'esperar. D'esperar i d'esperar-te. Perquè sí que em crec quan em dic que ja no tornaràs. Perquè ho sé. Perquè ho sent. I perquè ja estic cansada de lluitar. Molta gent pensarà que som covard, que no he lluitat, que les mans no em sagnen quan mes les mir, o que el cor no crida escanyat paraules buides sense sentit. Potser serà així. I de fet, n'estic segura. Però allà on vaig no he de menester prejudicis, veritats ni mentides. Allà no he de menester res. Ei, ni persones! Així que podré viure sense tu. Aquestes paraules volaran com les gavines de casa mentre berenaven sense rumb fix i es perdran. Però, com a mínim em faran sentir que vaig parlar-te les paraules que volia dir-te. Em faran sentir a mi, que ara és el que importa.

Podria haver intentat cercar una manera més original d'acabar amb tot això. Diguéssim que ja no en tenia ganes. Per què havia de morir amb dignitat? Si ja no en tenc d'això, i en haver-ho fet, ja no seré aquí.  


Ara ja no hi som. Ara som  aquella pedra que trepitja el cotxe sense sentir res. O no som res. O què sé jo què som. El que sí que sé és que des d'aquí et veig i no sento res. I ja em basta. La veritat és que ara tornaria, si hagués de seguir tot igual. Però diuen que d'aquí no en surt ningú. Així que me'n vaig a dormir. 

Corre, corre, corre.

Cada dia sentia més i més que la seva vida no era seva. Com si la vida hagués seguit el seu camí i ella hagués quedat ancorada per sempre més en aquell comiat, en aquell adéu, en aquella llàgrima causada per un desamor que ja no la recordava, que ja no patia per ella, que ja no quedava sense alè pensant-la. Ara ja veia la seva vida, feliç allà enfora, construint un futur que ella mai no tendria. No tengúe temps de dir-li adéu. Aquella sensació de vegades li donava una treva i ella corria ràpid per a veure si l'enxampava i tornava a ser una al·lota amb vida, corria, corria ràpid, sense pensar, corria, corria i corria i quan estava a punt d'arribar-hi, quan l'alè li faltava, amb el cor tot pres sentia per la cintura una força estranya, en el límit de la realitat, que l'estirava enrere. Ella lluitava, seguia estirant, els peus fregaven el terra omplint-ho tot de pols, i tussia, i seguia estirant les mans i dits per prendre aquella vida que era seva. De cop i volta queia a terra i es veia a ella mateixa sentint-se estirada cap enrere, sense fer cap força, sense voler-ho, però no oferint-hi cap resistència: resignada a perseguir la seva vida. Ara ja no quedava altra opció que aferrar-se a aquella obscuritat que l'havia presa, ara seria tota ella obscuritat, sense oportunitats pus mai més. Sabia que allò no era vida, que tanmateix patia, però aquella foscor la feia covarda i no li deixava agafar el ganivet de la cuina, col·locar-lo vora el coll i fer pressió fins que brollàs sang pertot arreu i esquitxàs aquell calendari vell que tenia a la cuina. La seva dissort va fer que tengués una vida llarga, agonitzant fins que el seu coret s'aturà sense avisar.

"Me mir en el mirall i em torna una imatge, que ara no pararé a descriure, perquè no val la pena, i perquè no sé si seria capaç de suportar-ho. I em segueixo mirant. I pens que m’agradaria fondre’m, i formar part d'un altre món, d'aquell món en què viuen els reflexos; un món en què tot és a l’inrevés, en què tot serà allò que no és. Ser Alícia. Perquè quan al món tot falla, de res valen benes i remeis casolans que allarguin l’espera moribunda. Cal fugir, o morir. I jo som massa covard per morir, i per això només desitjo fugir. No basta partir a un altre lloc, perquè les desgràcies les port amb jo, i vagi on vagi m’acompanyaran i em seran enemigues i culpables.
Caldrà doncs refugiar-se a l’altra banda del mirall o esperar que aquesta agonia mori."