Seguien passant els dies. I, sobre tot, passaven les nits. Nits buides, fosques i plenes d'enigmes. Cercava raons per oblidar aquella existència tan vàcua. Sovint es qüestionava si valia la pena seguir amb tot allò. Podien dir-li vida, però no, no ho era pas una vida allò. Quan el carrer emmudia, i els gats n'eren els únics protagonistes, ella començava a pensar en aquells llavis que mai va besar. Es retorçava imaginant-ho, com si fos un malson del que mai no pogués fugir.
Tot i així, aquells vespres no eren més que episodis esporàdics de desesperació, que reflectien la seva ànsia de sentir-se estimada. Era una espècie d'obsessió malaltissa, que de vegades no li deixava ni respirar amb tranquil·litat. Seguia essent la noia amb problemes per dur una vida independent per ella mateixa, perquè havia idealitzat tantes vegades l'amor que, en trobar-lo, mai no li seria a bastament.

No sense tu.

El seu dia a dia era com el de qualsevol de nosaltres, però ella tenia una fixació: per tot arreu on anava i veia homes, s'imaginava una vida al seu costat. No li importava res més que allò. De vegades ja s'imaginava aixecant-se cada dematí al seu costat, dient-li bon dia, besant-lo, abraçant-lo, tot rebolcant-se per tot el llit. Durant aquells instants en què els individus passaven al seu voltant i de vegades la roçaven , la seva ment s'abstreia totalment de la realitat, i passava a un altre estadi, a una espècie de nirvana: era feliç. Però aquesta felicitat inusitada durava unes mil·lèsima, on hi cabien tota classe d'elucubracions. El moment passava, i tot s'ensorrava. La realitat seguia envoltant-la, al marge dels seus somnis amb aquelles criatures anònimes. No tenia un model d'home, no tenia un cànon que seguir. Foren anys durant els quals va patir les conseqüències, fins que es va adonar que allò que necessitava no era un home que la fes feliç, sinó simplement necessitava formar part de la idea de sentir-se estimada per algú. Quan va adonar-se ja era tard, i la medicació que havia pres ja va començar a fer efecte. No va sentir mal, ni pena, res, perquè era incapaç de sentir alguna cosa si no era en companyia d'algú altre.