Seguien passant els dies. I, sobre tot, passaven les nits. Nits buides, fosques i plenes d'enigmes. Cercava raons per oblidar aquella existència tan vàcua. Sovint es qüestionava si valia la pena seguir amb tot allò. Podien dir-li vida, però no, no ho era pas una vida allò. Quan el carrer emmudia, i els gats n'eren els únics protagonistes, ella començava a pensar en aquells llavis que mai va besar. Es retorçava imaginant-ho, com si fos un malson del que mai no pogués fugir.
Tot i així, aquells vespres no eren més que episodis esporàdics de desesperació, que reflectien la seva ànsia de sentir-se estimada. Era una espècie d'obsessió malaltissa, que de vegades no li deixava ni respirar amb tranquil·litat. Seguia essent la noia amb problemes per dur una vida independent per ella mateixa, perquè havia idealitzat tantes vegades l'amor que, en trobar-lo, mai no li seria a bastament.