Set de vida.

I llavors ho vaig entendre tot:

que no hi havia cap taronges,

ni mandarines, ni ananàs ni pomes,

ni albergínies ni codonys madurs

que ens esperassin amb la polpa a fora

i els pinyols assedegats de vida

per tal d'unir-se amb les altres taronges,

o mandarines, o ananàs o pomes,

o albergínies o codonys madurs.

Que estar-se sol és una companya fidel,

amb la qual pots asseure't i parlar de la vida,

o parlar de fruites que s'han assecat d'esperar.

Vaig aprendre a no sentir-me sol en la solitud

i a estimar tots els miralls amb què em creuàs.

Oblit del món.

Rutilava la meva mà en la teva,
els meus ulls lluitaven amb la lluna,
alenties la vida i m'acceleraves el cor,
mentre em xiuxiuejaves banals paraules.

M'inventaves el cos amb els teus dits
i em refeies fora complexes ni temps:
etern com el vermell de les maduixes,
o com l'estranyesa davant la vida.

La rutina amb tu era joc d'infants:
quan m'agafaves les dues mans,
i jo reia com qui s'oblida del món
mentre sanglotava de pura felicitat.

Amor per solitud.

«“Avui ens hem estimat, i ho hem fet amb la força de la desesperació provocada per la por a la solitud. Ens hem mirat molt de prop, tant que les nostres boques s'han ajuntat en dir “t'estim”. I ens hem besat. I ens hem fet l'amor com si així creàssim i destruïssim el món segons la nostra voluntat. En acabat ens hem fet mal, com sempre solem fer-nos, perquè la nostra vida és una mort permanent, un èxtasi seguit de dolor interromput per moments de tu.

Hem après a llepar-nos les ferides i a guarir-les amb l'esperança que no es cloguin del tot i que d'aquí un temps es tornin a obrir i siguis tu que reclamis la meva llengua i el meu instint per restituir-te i donar-te embranzides per suportar el temps que la vida ens atrapi.”

Ara això ja no són més que peces d'un trencaclosques que mai acabaré de completar. Ara em miro els braços i les cames, tot i que voldria mirar la mar. El temps que vam estar junts tu i jo m'ha fet més mal que res, però també crec que em va omplir de vida els dies, però em va deixar unes nits buides i blanques, sense colors ni estels, sense dibuixos ni coets.

He intentat aprendre a estimar aquesta solitud, a sentir-me bé en aquesta plenitud de buits, però no puc, amor, jo t'asseguro que no puc.

He après a escriure perquè ho veig com l'única manera de treure tots aquests records de la meva ment, de vomitar-los sobre el paper, i després cremar-los, o ofegar-los primer en alcohol, com m'ofega la teva absència.»