Records que nodreixen.

Tant be bo tengués records.
Records per oblidar,
records per ferir-me,
records per odiar-lo,
records, simplement.
Però el destí,
atzarós com ell sol,
els ha esborrat.
No sols això,
doncs mai no existiren. 
I ara, sense pensar-m'ho,
sortiré a fora.
Et cercaré, allà on siguis.
I crearem records,
viurem moments,
emocions i sensacions.
Passarem els dies i les nits,
les tardes i els matins.
I si cap dia, això se'ns acaba, 
ja tendré records.
Records per viure,
per nodrir-me,
records per sempre, 
records per recordar-te.

La mort ens allibera de la vida.

Estava trist. Volia fer veure que no sabia per què. Però ell ho sabia, de sobre que ho sabia. El món l'havia deixat de banda. Havia seguit el seu camí sense ell. No l'entenia. Intentava comprendre per què ell seguia sol. Intentava trobar-hi l'error, que li donàs la resposta ansiada durant tant temps. Només obtenia desesperació. Una vegada i una altra. Qualsevol li hauria dit que patia de depressió, però no era així. No era depressió, era decepció. Muntanyes i muntanyes de somnis havien estat destrïts pel temps. Il·lusions, que de res serviren. 

Potser sigué l'obsessió, o potser l'addició. Cada dia, més hi pensava. No podia deixar de recordar els matins en què el veia, vora la finestra, mirant pel vidre cap a l'infinit. S'imaginava en aquell infinit, amb els seus ulls clavats en ell, contemplant-se mentre el món seguia el seu ritme, excepte ells, per qui el món s'havia aturat feia estona. Podien passar hores, i no es cansaven de mirar-se. Somnis, un dels somnis. El seu estimat no va mirar-lo mai, no va tocar-lo, ni tans sols conèixer-lo. Així van passar mesos. L'obsessió arribava a un nivell emmalaltís. Res més li passava pel cap durant tot el dia.

Solució, fi o desenllaç. No podien trobar-se. No podien conèixer-se. No podien estimar-se. Ell pensà que la mort era el lloc ideal. Etern, pur i enfora de tot aquell món. Va emprar-hi hores. Tot preparat. Pólvora. Soroll. Crits. Sang, molta sang. Tranquil·litat. Ara ja estaven junts. Allà, enfora, on res no podia pertorbar-los. Eren un, per sempre.

La mort ens allibera de la vida.

Cupido, llevo años esperándote.

Cupido, llevo años esperándote.
Mi corazón ya solo ansía dolor.
El dolor que tus flechas le inflijan.
Quiere sentir cómo se desarma
y nunca más vuelve a ser el mismo.
Aunque no es dolor lo que quiere,
con mucho años vividos ya,
y él sabe que el amor conlleva angustia,
aflicción que dura tanto como su elixir.
La congoja se apodera del cuerpo
y la sangre brota del órgano motriz
causando sufrimiento allá donde va.
Es inútil luchar contra ello, pues es él,
el mismísimo Eros, el amo del amor
quien así lo ha deseado para nos.

Lo que realmente ansía sin parar
son esos pequeños fragmentos de vida
que al recordarlos parecen vastos y largos
en los que el dolor deja paso al protagonista:
el placer, la vida, el gozo, el deleite, el regocijo.

Por mucho dolor que tus sagitas me provoquen,
siempre tendré la esperanza de que,
aunque sea durante dos, tres, cuatro segundos,
la dicha me sonría y me arribe el placer.
Y en ese instante, pequeño, nimio e insignificante
sabré que mi vida, llena de demonios y tempestades
habrá cobrado un significado buscado durante años.

Poema o jo què sé.

"Avui no em véns de gust.
Ni tu ni el teu cos blanc.
No vull que la teva mirada,
clara i convençuda,
hi cerqui en els meus ulls
pous plens de desig.
No vull tampoc l'insomni,
nits d'ulls oberts i mans closes
prement les teves carns blanques.

I és que la teva sola presència,
durant uns petits instants
desbarata tota la meva vida.
Perquè després agafes la porta,
i el cop sec sempre em recorda,
entre lladrucs i miaus de moixos,
que ja no hi ets, i que el meu llit
haurà de refredar-se sense remei.

I és que mai no podràs dir-me
que no t'ho he demanat mil cops,
de mil maneres i amb mil paraules:
queda't, vine, dorm, juga, relaxa't.
Resta al llit, jeu, habita'm.

I ara només em queda una opció:
no tenc altra cosa que triar resignació.

Incapaç de renunciar a aquests moments
En visc altres de desesperació contínua.
Però no et sentis culpable, mai no,
perquè tu ets lliure. Ets quelcom eteri.
No ets d'aquest món que habitam els mortals.
Ets etèria, nimfal com la Lolita.

Sempre seràs la meva addicció."

Des que les entranyes assassinaren el fruit del teu ventre.

Des que les entranyes assassinaren el fruit del teu ventre i les roses del teu jardí es pansiren els teus llavis no tornaren a corbar-se per dibuixar-hi un somriure. T'asseies a casa, a la teva cambra obscura i procuraves que ni una retxa de llum aconseguís creuar les persianes. Ja no menjaves, perquè deies que tanmateix ja no tenies res a dins per alimentar. Un dia la teva mare va entrar a l'habitació i de cop i volta va obrir la persiana. Una bola de llum va anegar l'espai i els teus ulls van aclucar-se per adaptar-los a una claror tan agressiva. Vas girar-te en sec i vas clavar la teva mirada esfereïdora sobre la teva mare. L'efecte sobre la pobra vella fou tal que començà a recular sense mirar enrere, tombant un gerro amb flors que hi havia damunt una tauleta.

El  teu cap quedà rígid i, sense adonar-te'n, les ninetes dels teus ulls ja no podien evitar fixar-se en altra cosa que el reflex del vidre de la finestra. Per primera vegada, des que la dissort decidí buidar-te de vida, veies el teu rostre. Semblava que algú hagués accelerat el temps i aquells mesos haguessin estat anys, i les arrugues s'haguessin instal·lat a les teves galtes sine die. La blancor del teu rostre, d'un blanc lletós que espantava, es veia exaltada per culpa d'aquella casaca del teu pare negra com el sutge. No saps encara bé què et va fer aixecar-te d'aquella cadira d'un rampell i començar a córrer pel passadís, baixar les escales, obrir la porta del corral i plantar-te al bell mig i mirar el cel. Vas veure-hi unes ales que fugien i es perdien entre la claror del sol, que mai saberes si eren d'àngel, de colom o de tots dos alhora: sempre vas voler pensar que aquelles aletes eren les de l'ànima d'en Rafelet, de la vida truncada que Déu volgué ajuntar amb ell abans d'hora.

Les llimones són i seran grogues.

Hauries d'avesar-te a dir-me "t'estim" més sovint. No per res. No perquè sigui un romàntic. O perquè ho dubti. És que jo tenc una mania.
Potser penses que és absurda. O potser no. Bé. La qüestió és que jo record moltes coses. Però sempre són coses dolentes. Record les vegades que m'han romput el cor. Les vegades que em robaven els bolígrafs a classe. O com, moltes voltes, em llevaven el darrer trosset de pizza just quan anava a agafar-lo. Record també les emprenyadures que agafava quan ma mare em feia estar a casa i pensar en allò que havia fet. I aquell cop que vaig caure al carrer i mig poble va girar-se per riure's de mi. O quan el qui semblava que m'estimava fugia sense mirar enrere i m'ensorrava. És dur, però és el que sóc.

Així que, com et deia, hauries de dir-m'ho més sovint. Perquè si no, ho oblido. El meu cor ho sap, no ho dubta, però el meu cap no. I és que possiblement sigui pessimista, o naturalment abocat a la desgràcia, però jo no puc cercar explicacions a allò que sóc, perquè cercar-les comportaria una solució, i jo no vull trobar-la, perquè seria canviar-me, i això jo no ho vull pas.

També m'agradaria dir-te que jo no crec en l'amor per sempre. Fa temps que vaig deixar de creure-hi. No sé per què, però tot plegat m'ha fet creure-ho així (d'estirar-les, les cordes es rompen). És per això que et deman que el dia que deixis d'estimar-me m'ho diguis. Perquè aquesta serà la manera que mai no t'oblidi. Perquè em farà mal. Durant dies el meu món serà ben fosc i quedaré arraconat a la meva habitació mentre tu i només tu em passes per davall les parpelles. Però després sortirà el sol (sempre surt). I haurà estat possiblement la pitjor experiència de la meva vida, i això farà que guardi un trosset de la meva memòria en primera classer per a tu. Serà com si et gravessis davall la meva pell, com si encara que me l'arrabassàs tu i el teu record seguíssiu allà.

El circ de la il·usió.

Vivien tots dos en aquells circ, que s'anomenava "Circ de la il·lusió, però semblava que la il·lusió la portava tota el nom, perquè en ells aquesta paraula feia temps que no hi feia estada. Podrien pensar que era una vida divertida, amunt i avall sense pàtria ni arrels fetes enlloc, però ells no ho veien així, i dia a dia tot allò que havien volgut ser s'ensorrava de mica en mica fins a fer vessar el tassó de les esperances.

Pallassos, funambulistes, l'home bala, la dona de la cinta... cap d'ells ja no guardava dins els seu cor nòmada ni una miqueta de ficció, perquè ja l'havien venuda tota als nins que venien amb aquells ullets que guspirejaven i demanaven unes hores d'aïllament del món. 

Va ser un dia com qualsevol altre, d'aquells d'aixecar-se del llit tenint la certesa que res estrany ni curiós ocorrerà. Mentre preparaven l'espectacle, es maquillaven, es desfeien de la seva personalitat i es convertien ell, en el pallasso que rebia els pastissos a la cara, ella, en la noia preciosa i delicada que pujava com si res a aquella cinta que s'estenia des del sostre fins a terra, i jugava amb ella com si hi hagués nascut. Com anàvem dient, es començaven a vestir i començaren a assajar els números un rere l'altre perquè res no sortís malament. Ell sempre la mirava com qui mira una jugueta nova amb la que ha somiat molt de temps però sap que mai no la tendrà. Ella mai no s'adonava que hi havia un pallasso que se la menjava amb els ulls i la feia sentir d'allò més especial. Però, per un moment, els ulls de la dona de la cinta es van creuar amb els d'ell. Potser només va ser una mil·lèsima de fracció de segon, però, com sol passar en aquests casos, el seus mons es van aturar durant el que per a ells va parèixer una eternitat. En aquell moment ella sí que va sentir-se única, ara que s'adonava que els ulls del pallasso s'havien clavat en la seva carn i insistien en no deixar de fer-ho fins que no l'hagués acariciada durant hores. 

Sense dubtar-ho, van deixar-ho córrer tot. Partiren junts cap a una de les moltes habitacions que conformaven aquell laberint de caravanes. La seva identitat va fer-se explícita quan varen llevar-se tot aquell maquillatge que els feia ser qui no eren, perquè tants anys d'amagar-se rere la màscara de pallasso o de dona de la cinta havien fet que deixassin de ser qui eren, i s'havien convertit en autòmates. Quan els dits d'ell palparen les seves cuixes ja no hi havia vent que els aturàs. Petons, carícies, gemecs i mirades van fer rutilar aquella petita habitació d'entre totes les altres. 

Ja no tornaren a ser personatges d'aquell circ. Hi feien feina, sí, però no es deixaven endur per màscares i pintures sobre cremes hidratants. I sempre, amb els peus a terra, sabien qui eren. I, quan ho oblidaven, tornaven a aquella cambra que havia estat testimoni d'aquell moment que havia marcat les seves vides, o que fins i tot havia estat el que havia donat lloc a una nova vida.

"Vola amunt i molt amunt, jo sempre seré amb tu, larai la... lai lai la..."