"I és en aquestes soledats en què pens, és en aquests moments, plens d'un no sé què que fan que te n'adonis de moltes coses. Que potser voldries no adonar-te'n, perquè et fan mal, i et foraden. Però a poc a poc, vull pensar que és el camí correcte, i que altres vents vendran. Uns vents més nets i purs, i més plens d'allò que algú cerca en el camí. No sé ben bé què em passa, ni si em passa res, només sé que aquesta sensació no és agradable, que m'agradaria que això acabàs de cop i volta, però sé que no pot ser així, que el temps ningú no el governa. Així que supòs que allò més lògic serà esperar. Esperar allò que amb certesa arribarà. I mentrestant, suportar-ho tot, amb el major dels somriures, perquè, ben mirat, això és vida."

Pensaments plens de vida, aire i demés.

Resignarse o morir.

Queríamos ser altos en lo más bajo,

ser alguien donde nadie era nada,

queríamos ser granizo entre tanta lluvia.

El tiempo pasó, con diez mil días largos.

Misma gente, misma nada, misma lluvia.

Supuse que resignarse era el camino,

que no había otra, que así sería.

Un día, de tantos días, me escuché.

No quería resignarme. Fui granizo.

Pero la lluvia pudo conmigo,

y día tras día, fundiéndome, 

lentamente, sin parar.

Porque intentar ser alto en lo más bajo,

es como querer ser risa entre tanto llanto.

Raül