Diuen que el destí està escrit, i que és mal de fer no obeir-lo. Sigui qui sigui, o el que sigui, l'encarregat d'escriure el seu devia haver-se quedat adormit, o potser amb la tecla de l'espai pitjada. Un gir sobtat, res més, que canviés aquella vida, monòtona, freda i rassa que l'omplia d'una manera tan buida. Només aixecar-se, mentre es posava els calcetins, podia calcular mil·limètricament el seu dia: què faria, qui veuria, on aniria. Enyorava un buf de  vent nou, que vengués d'un lloc llunyà, potser exòtic fins i tot, però que s'endugués tot aquell aire pesat i condensat que li llevava a vegades les ganes d'acabar de posar-se els  calcetins del tot.

Vull somiar el demà.

Vull somiar el demà 
sense la nosa ni el pes 
d´un vent caduc 
que entela els ulls 
i els lleva força i delit per lluitar. 

Tot el que m´heu donat 
és un espai de foscor 
i el meu anhel 
és clar i encès 
com el desig que m´empeny a cantar. 

No em vull negar 
a cap demà 
per una almoina 
de llum del passat. 

Crec en qui creu en mi 
i en la promesa d´un temps 
tan lluminós com els colors 
que dibuixen l´arc que em tensa 
tant el temps com l´esperança. 

No vull cantar i fugir 
sóc el que sóc, i la por 
mai no em farà 
recular un pas 
perquè amb les mans em vaig fent el destí. 

L´arbre de meu desig 
creix allunyat dels horrors 
i estimo tant 
el seu fullam 
que la seva ombra m´acull dia i nit. 

Cap vell encís 
no m´és precís 
per fer que vibrin 
els llavis i els dits. 

Vull compartir el recer 
dels anys que tinc davant meu 
amb gent de pau 
vora del mar 
perquè em gronxi tots els somnis 
i em mantingui sempre el cor viu. 

Cap vent no estimaré 
com el gran vent que m´empeny 
ver l´horitzó 
ple de claror 
que jo mateix amb esforç traçaré. 

Pobres atribolats 
plens de desfici i d´"estrés" 
on anireu quan arribeu 
al trist enlloc que entre tots heu creat. 

Canto i cantant 
vaig caminant 
que amb la cançó 
sempre miro endavant. 

Vull somiar 
el meu demà 
ple de la força 
i el goig d´estimar. 


Miquel Martí i Pol