Diuen que el destí està escrit, i que és mal de fer no obeir-lo. Sigui qui sigui, o el que sigui, l'encarregat d'escriure el seu devia haver-se quedat adormit, o potser amb la tecla de l'espai pitjada. Un gir sobtat, res més, que canviés aquella vida, monòtona, freda i rassa que l'omplia d'una manera tan buida. Només aixecar-se, mentre es posava els calcetins, podia calcular mil·limètricament el seu dia: què faria, qui veuria, on aniria. Enyorava un buf de  vent nou, que vengués d'un lloc llunyà, potser exòtic fins i tot, però que s'endugués tot aquell aire pesat i condensat que li llevava a vegades les ganes d'acabar de posar-se els  calcetins del tot.