Des que les entranyes assassinaren el fruit del teu ventre.

Des que les entranyes assassinaren el fruit del teu ventre i les roses del teu jardí es pansiren els teus llavis no tornaren a corbar-se per dibuixar-hi un somriure. T'asseies a casa, a la teva cambra obscura i procuraves que ni una retxa de llum aconseguís creuar les persianes. Ja no menjaves, perquè deies que tanmateix ja no tenies res a dins per alimentar. Un dia la teva mare va entrar a l'habitació i de cop i volta va obrir la persiana. Una bola de llum va anegar l'espai i els teus ulls van aclucar-se per adaptar-los a una claror tan agressiva. Vas girar-te en sec i vas clavar la teva mirada esfereïdora sobre la teva mare. L'efecte sobre la pobra vella fou tal que començà a recular sense mirar enrere, tombant un gerro amb flors que hi havia damunt una tauleta.

El  teu cap quedà rígid i, sense adonar-te'n, les ninetes dels teus ulls ja no podien evitar fixar-se en altra cosa que el reflex del vidre de la finestra. Per primera vegada, des que la dissort decidí buidar-te de vida, veies el teu rostre. Semblava que algú hagués accelerat el temps i aquells mesos haguessin estat anys, i les arrugues s'haguessin instal·lat a les teves galtes sine die. La blancor del teu rostre, d'un blanc lletós que espantava, es veia exaltada per culpa d'aquella casaca del teu pare negra com el sutge. No saps encara bé què et va fer aixecar-te d'aquella cadira d'un rampell i començar a córrer pel passadís, baixar les escales, obrir la porta del corral i plantar-te al bell mig i mirar el cel. Vas veure-hi unes ales que fugien i es perdien entre la claror del sol, que mai saberes si eren d'àngel, de colom o de tots dos alhora: sempre vas voler pensar que aquelles aletes eren les de l'ànima d'en Rafelet, de la vida truncada que Déu volgué ajuntar amb ell abans d'hora.