Hauries d'avesar-te a dir-me "t'estim" més sovint. No per res. No perquè sigui un romàntic. O perquè ho dubti. És que jo tenc una mania.
Potser penses que és absurda. O potser no. Bé. La qüestió és que jo record moltes coses. Però sempre són coses dolentes. Record les vegades que m'han romput el cor. Les vegades que em robaven els bolígrafs a classe. O com, moltes voltes, em llevaven el darrer trosset de pizza just quan anava a agafar-lo. Record també les emprenyadures que agafava quan ma mare em feia estar a casa i pensar en allò que havia fet. I aquell cop que vaig caure al carrer i mig poble va girar-se per riure's de mi. O quan el qui semblava que m'estimava fugia sense mirar enrere i m'ensorrava. És dur, però és el que sóc.
Així que, com et deia, hauries de dir-m'ho més sovint. Perquè si no, ho oblido. El meu cor ho sap, no ho dubta, però el meu cap no. I és que possiblement sigui pessimista, o naturalment abocat a la desgràcia, però jo no puc cercar explicacions a allò que sóc, perquè cercar-les comportaria una solució, i jo no vull trobar-la, perquè seria canviar-me, i això jo no ho vull pas.
També m'agradaria dir-te que jo no crec en l'amor per sempre. Fa temps que vaig deixar de creure-hi. No sé per què, però tot plegat m'ha fet creure-ho així (d'estirar-les, les cordes es rompen). És per això que et deman que el dia que deixis d'estimar-me m'ho diguis. Perquè aquesta serà la manera que mai no t'oblidi. Perquè em farà mal. Durant dies el meu món serà ben fosc i quedaré arraconat a la meva habitació mentre tu i només tu em passes per davall les parpelles. Però després sortirà el sol (sempre surt). I haurà estat possiblement la pitjor experiència de la meva vida, i això farà que guardi un trosset de la meva memòria en primera classer per a tu. Serà com si et gravessis davall la meva pell, com si encara que me l'arrabassàs tu i el teu record seguíssiu allà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario