Corre, corre, corre.

Cada dia sentia més i més que la seva vida no era seva. Com si la vida hagués seguit el seu camí i ella hagués quedat ancorada per sempre més en aquell comiat, en aquell adéu, en aquella llàgrima causada per un desamor que ja no la recordava, que ja no patia per ella, que ja no quedava sense alè pensant-la. Ara ja veia la seva vida, feliç allà enfora, construint un futur que ella mai no tendria. No tengúe temps de dir-li adéu. Aquella sensació de vegades li donava una treva i ella corria ràpid per a veure si l'enxampava i tornava a ser una al·lota amb vida, corria, corria ràpid, sense pensar, corria, corria i corria i quan estava a punt d'arribar-hi, quan l'alè li faltava, amb el cor tot pres sentia per la cintura una força estranya, en el límit de la realitat, que l'estirava enrere. Ella lluitava, seguia estirant, els peus fregaven el terra omplint-ho tot de pols, i tussia, i seguia estirant les mans i dits per prendre aquella vida que era seva. De cop i volta queia a terra i es veia a ella mateixa sentint-se estirada cap enrere, sense fer cap força, sense voler-ho, però no oferint-hi cap resistència: resignada a perseguir la seva vida. Ara ja no quedava altra opció que aferrar-se a aquella obscuritat que l'havia presa, ara seria tota ella obscuritat, sense oportunitats pus mai més. Sabia que allò no era vida, que tanmateix patia, però aquella foscor la feia covarda i no li deixava agafar el ganivet de la cuina, col·locar-lo vora el coll i fer pressió fins que brollàs sang pertot arreu i esquitxàs aquell calendari vell que tenia a la cuina. La seva dissort va fer que tengués una vida llarga, agonitzant fins que el seu coret s'aturà sense avisar.