Es tractava d'una conversa efímera, vàcua i sense importància. Potser parlaven d'allò que havien de comprar o del ca de la veïna que havia decidit pixar dins l'ascensor. Per un instant, el seu món es va aturar. El mirava, encisada i sense pesnar en res més. Ell, just en aquell moment, va fer una caiguda d'ulls que ella malinterpretà. Ella pensà que ell n'estava tip de parlar amb ella. No només de parlar-hi, sinó de viure-hi. Una llàgrima de sobte brotà del seu ull dret. Ell en aquell moment ni la mirava. Va passar per alt que tot allò que havien construït entre els dos com si d'una caseta de palla destruïda pel buf d'un llop iracund es tractàs just s'havia destruït, per un fet sense importància per un, però vital per a l'altra. Ell no se n'adonava i seguia parlant com si res. Ja no podia contenir-ho més. Va resignar-se: començà a plorar. Ell, desconcertat, començà a demanar-li què li passava. Ella, no dient res, decidí aixecar-se i mirar-lo als ulls. Confirmat, ja no hi veia la brillantor que llavors l'enamorà. No hi veia res més que odi i misèria. 

Potser la reacció a aquella caiguda d'ulls va ser massa dràstica. Però per a ella fou més que justificada.

En aquell moment, vegent-se en mig del menjador sentí por. Por de trobar-se sola. Por de no tornar a poder confiar en algú, perquè qualsevol cosa remouria els ciments i faria caure qualsevol relació que intentàs.

Era una persona normal, incapaç de confiar, res més. 

I potser només aquell fet la condemnava a una vida de soledat, tristesa i malenconia, enyorant tot allò que en un moment la féu sentir única i desitjada però que de cop i volta es tornava tèrbol i agonitzant.