LLengua, motiu de disputa.

Cometem errors: més greus, més lleus, insalvable i insignificants. Som humans, no podem negar-ho. Des de la meva opinió més inexperta diré que trob que n'hi ha hagut un de gran, que encara avui té conseqüències: polititzar una llengua. Una llengua no viu, no ofèn, no insulta, i no fa mal a ningú. Una llengua enriqueix, relaciona, ajuda, enorgulleix. No es pot odiar una llengua. No és una cosa que es pugui odiar. Molts acusen aquells que defensam el català d'odiar el castellà. No és això; el castellà és una llengua que ha assolit un predomini total sobre la llengua catalana, i l'ha deixada arraconada. He de dir que em sent orgullossíssim de poder parlar dues llengües i tenir un bon control d'ambdues. És per això, que la meva defensa no és perquè sí, és perquè és la llengua d'aquí. No hi ha per què donar una optativitat. No tenen per què demanar si es vol aprendre. Les qüestions polítiques han fet que la gent arribi a odiar la llengua. No és lògic negar-se a aprendre una llengua que t'aportarà saber. T'aportarà una riquesa espectacular. T'aportarà tot allò que et pugui aprotar una llengua, sempre i quan ningú s'encarregui de fer-te veure aquella llengua com l'enemic, que s'ha de vèncer, dominar i, en darrer terme, exterminar.