Ja feia temps que no se sentia bé. Ja feia temps que se sentia sola. Ja feia temps que no se sentia ella.
Tot començà ara farà quatre anys. La vida que tant li havia costat construir. tots els mals passats, les misèries, plors i esforços esbucats, com si una  ventada les hagués destruït. Se'ls podia anomenar somni, però seria un terme equivocat. No eren somnis allò que reclamava. No eren somnis les coses que desitjava. Feia anys que ja no en tenia de somnis. Il·lusions i aspiracions s'havien esfondrat feia ja temps. Què demanava? Tranquil·litat. Mereixia ser feliç. Tothom ho pensava, però no feia res per ella. Tothom no, ell no. Ell era l'encarregat de destruir aquella tranquil·litat. Era ell, amb aquella personalitat que trasbalsaria la persona més manyaca. Sens dubte, havia començat a odiar-lo.
El tedi va començar a ser el seu medi de vida. Res no li feia il·lusió. Res li venia de gust. La casa era el seu infern particular. I ell, el seu Hades.
Passaren mesos, o potser anys.
Passaren plors, crits continguts.
Passaren pluges, tempestes, llaamps i trons.
Però un dia, de cop i volta, sortí el sol. Ella ja no hi era per veure'l. Sense patir. Ràpid.