Sortí a passejar pel jardí, sense pensar en res. Veure aquells llums, aquells colors, aquelles olors, aquell aire. Tot junt li feia pensar. L'optimisme prenia forma dins ella. A poc a poc, deixà enrere tots els mals pensaments que havia tengut des feia mesos. Mai no havia tengut una afició especial per la natura. Perpo avui se sentia respirar amb ella. Avui eren un. Poc a poc se tombà a terra, per sentir com la seva esquena s'unia amb les petites flors. Se sentí plena de força, per enviar-ho tot a porgar i començar una altra vegada. Fàcil sabia que no ho seria, però sabia que ho faria.

Jardins, de Monet