Arañar el suelo en busca de estrellas.

No esperaba encontrar en ti ese olor a mar y sabor a sal
que me pide saborearte otra vez sin ser nunca la última
para seguir buscándote sin fin,
porque tú no eres, tú fluyes y te conviertes sin parar,
y soy incapaz de definirte cada vez que lo intento
y hundo mis dedos en tu esencia que se me escapa
y me mira con sonrisa burlona mientras se contonea
y me grita que la siga hasta el fin,
ese fin que no existe y reinventas con tus ojos de estrella.
Podría pedirte mil veces que nunca me dejaras,
pero no serviría de nada,
porque sería como suplicar a la luna que baje y se acueste conmigo,
o cazar estrellas cavando con las uñas en la tierra mojada,
porque cambias a cada paso que das, y te alejas,
y no sé qué me atrae, qué es aquello que me obliga a cantarte,
a convertirte en centro de todos mis poemas,
a añorarte aun estando aquí a mi lado.
Es esa esencia, ese olor a mar y sabor a sal,
esa insistencia tuya por llamarme sin saber que me llamas para amarte
y así sigues jugando conmigo y me dejo jugar
porque contigo disfruto hasta de perder
y de perderme entre tú y tus piernas desordenadas
que me hacen sentir arraigado en tierra de nadie
y me convencen de que esta vida mía es tuya,
de que si un día te alejas y mis ojos no te encuentran,
mis latidos me asegurarán que sigues existiendo, o siendo, o no sé,
porque mi pulso depende de ti, de tu pecho, de tus nalgas,
y del ritmo de tus pies.

Foscor.

Mirar-te era com convertir-me en una mena de fotògrafa que enregistrava tots els teus moviments i després els aferrava a les parets dels mals records per convertir-los en llum i gespa fresca amb olor a pluja. I mentre et veia saltar i jugar amb l'aigua m'imaginava quantes vegades donaria tota la sang que per les venes em corria excepte el fil necessari per sentir el teu tacte eriçant tota la meva pell dit a dit, pam a pam. Llavors la lluna em mirava com si es compadís de mi, una lluna plena i brillant que rutilava al bell mig del cel com un ull que jutja tot el que veu amb fermesa. M'observava i plorava, i es tornava obscura i misteriosa. 

Per a tu jo era com la lluna nova. Hi era, sí, però tu no em veies.

Al teu costat aconseguia veure l'esquena de la lluna i fer-li pessigolles mentre tu em bufaves al clatell i em feies enlairar-me enfora del món.

De cop i volta el teu cabell s'aixecava com a antesala del teu somriure, que feia aturar els ocells i accelerar el món. I ràpidament els arbres creixien i el temps es tornava líquid i se'm perdia entre les mans i jo em veia vella i enfora de tu i allargava les mans. Però el vent les tornava als meus pits que ja havien cedit a les forces del món i tu seguies jugant pel pati mentre una llàgrima no gosava rajar-me per la galta i em dibuixava, com qui ratlla la pedra amb un ganivet, un somriure forçat a la cara perquè tu mai no sabessis que jo vivia apagada per dins.

He decidido dejar de imaginarte,

abrir los ojos a la incertidumbre,

a los golpes certeros de verdad,

con coletazos de pura realidad.

Abrir los ojos para ver los tuyos,

con las manos llenas de esperanza

y el cabello ondeando necesidad,

necesidad de ti, y de mí contigo.

Y trenzarme a tu cuerpo desnudo,

y amarrarme a tus caderas tal vez

con un suspiro ahogado después,

al saber que todo ha sido nada,

que al abrir los ojos ya no habrá

quien me consuele, pues me veré,

entre las sombras, lleno de vacío.

"Lejos del olvido."

Últimamente empieza a asaltarme una sensación. Se sienta a mi lado y se queda ahí mirando las paredes mientras poco a poco se apodera de mí hasta que no puedo pensar en otra cosa, y es entonces cuando desisto de esta vida. Esa sensación hace que me sienta parte de nada. Y después llegan toneladas de deseos que me estrían las manos y las dejan inservibles. Me tumbo y pienso que la mejor opción sería renacer, y me imagino volviéndome nada y naciendo preparado para serlo todo. Y abro los ojos para toparme con una realidad que me abofetea hasta hacerme ver que el aquí y ahora no me lo permiten.

Solo me queda irme a otro lugar. Plantarme donde sea, pero empezar de cero, donde no me conozcan ni las motas de polvo y el aire sea nuevo y deba acostumbrarme a una nueva vida, y modelarla a mi antojo para así sentirme vivo a la vez que cada vez más muerto, sin preocuparme por eso, porque entonces será el aquí y ahora que siempre he deseado, y me sentiré lleno de colores vivos y lunas llenas con coronas brillantes.

Luego llega otra sensación, la que más me duele Y no se sienta a mi lado, sino que de pie me mira a la cara, junta sus ojos con los míos y me atraviesa hasta ocupar todo mi ser: la cobardía. La cobardía se apodera de mí y me echa hacia atrás, me agarra los hombros hasta tirarme al suelo y hacerme sentir parte de esa tierra que rechazo, que no siento mía, que no me gusta, que me llena la sangre de tierra seca, que me enerva, pero que por obligación es la mía y la que voy a seguir tragando hasta que un día me ahogue y desaparezca.

Set de vida.

I llavors ho vaig entendre tot:

que no hi havia cap taronges,

ni mandarines, ni ananàs ni pomes,

ni albergínies ni codonys madurs

que ens esperassin amb la polpa a fora

i els pinyols assedegats de vida

per tal d'unir-se amb les altres taronges,

o mandarines, o ananàs o pomes,

o albergínies o codonys madurs.

Que estar-se sol és una companya fidel,

amb la qual pots asseure't i parlar de la vida,

o parlar de fruites que s'han assecat d'esperar.

Vaig aprendre a no sentir-me sol en la solitud

i a estimar tots els miralls amb què em creuàs.

Oblit del món.

Rutilava la meva mà en la teva,
els meus ulls lluitaven amb la lluna,
alenties la vida i m'acceleraves el cor,
mentre em xiuxiuejaves banals paraules.

M'inventaves el cos amb els teus dits
i em refeies fora complexes ni temps:
etern com el vermell de les maduixes,
o com l'estranyesa davant la vida.

La rutina amb tu era joc d'infants:
quan m'agafaves les dues mans,
i jo reia com qui s'oblida del món
mentre sanglotava de pura felicitat.

Amor per solitud.

«“Avui ens hem estimat, i ho hem fet amb la força de la desesperació provocada per la por a la solitud. Ens hem mirat molt de prop, tant que les nostres boques s'han ajuntat en dir “t'estim”. I ens hem besat. I ens hem fet l'amor com si així creàssim i destruïssim el món segons la nostra voluntat. En acabat ens hem fet mal, com sempre solem fer-nos, perquè la nostra vida és una mort permanent, un èxtasi seguit de dolor interromput per moments de tu.

Hem après a llepar-nos les ferides i a guarir-les amb l'esperança que no es cloguin del tot i que d'aquí un temps es tornin a obrir i siguis tu que reclamis la meva llengua i el meu instint per restituir-te i donar-te embranzides per suportar el temps que la vida ens atrapi.”

Ara això ja no són més que peces d'un trencaclosques que mai acabaré de completar. Ara em miro els braços i les cames, tot i que voldria mirar la mar. El temps que vam estar junts tu i jo m'ha fet més mal que res, però també crec que em va omplir de vida els dies, però em va deixar unes nits buides i blanques, sense colors ni estels, sense dibuixos ni coets.

He intentat aprendre a estimar aquesta solitud, a sentir-me bé en aquesta plenitud de buits, però no puc, amor, jo t'asseguro que no puc.

He après a escriure perquè ho veig com l'única manera de treure tots aquests records de la meva ment, de vomitar-los sobre el paper, i després cremar-los, o ofegar-los primer en alcohol, com m'ofega la teva absència.»