Foscor.

Mirar-te era com convertir-me en una mena de fotògrafa que enregistrava tots els teus moviments i després els aferrava a les parets dels mals records per convertir-los en llum i gespa fresca amb olor a pluja. I mentre et veia saltar i jugar amb l'aigua m'imaginava quantes vegades donaria tota la sang que per les venes em corria excepte el fil necessari per sentir el teu tacte eriçant tota la meva pell dit a dit, pam a pam. Llavors la lluna em mirava com si es compadís de mi, una lluna plena i brillant que rutilava al bell mig del cel com un ull que jutja tot el que veu amb fermesa. M'observava i plorava, i es tornava obscura i misteriosa. 

Per a tu jo era com la lluna nova. Hi era, sí, però tu no em veies.

Al teu costat aconseguia veure l'esquena de la lluna i fer-li pessigolles mentre tu em bufaves al clatell i em feies enlairar-me enfora del món.

De cop i volta el teu cabell s'aixecava com a antesala del teu somriure, que feia aturar els ocells i accelerar el món. I ràpidament els arbres creixien i el temps es tornava líquid i se'm perdia entre les mans i jo em veia vella i enfora de tu i allargava les mans. Però el vent les tornava als meus pits que ja havien cedit a les forces del món i tu seguies jugant pel pati mentre una llàgrima no gosava rajar-me per la galta i em dibuixava, com qui ratlla la pedra amb un ganivet, un somriure forçat a la cara perquè tu mai no sabessis que jo vivia apagada per dins.