I on ficaré tanta solitud quan arribis?
Em cosiré unes butxaques enormes,
i un barret ben gran damunt el cap,
tres parells de sabates i un didal.
Els amics em diuen que me'n desfaci,
que la dugui a nedar a la mar
i parteixi corrent mentre em reclama
per tal de no tornar-la a veure.
Però saps què? No ho faria mai això,
perquè aquesta solitud és meva,
i s'ha convertit en una part de mi
com ho són els braços o els dits petits.
La veig quan em miro al mirall,
em mira els ulls i me'ls estreny
mentre fa que brolli la meva tristesa
i em recorda que ella m'acompanya.
La solitud mai no fa mal, creu-me,
són els records el que em colpeixen,
que apareixen sempre de sobte,
sense avisar que són allà, darrere,
esperant per omplir-te el cap
i buidar-te les mans i el cor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario