Ja feia temps que no se sentia bé. Ja feia temps que se sentia sola. Ja feia temps que no se sentia ella.
Tot començà ara farà quatre anys. La vida que tant li havia costat construir. tots els mals passats, les misèries, plors i esforços esbucats, com si una  ventada les hagués destruït. Se'ls podia anomenar somni, però seria un terme equivocat. No eren somnis allò que reclamava. No eren somnis les coses que desitjava. Feia anys que ja no en tenia de somnis. Il·lusions i aspiracions s'havien esfondrat feia ja temps. Què demanava? Tranquil·litat. Mereixia ser feliç. Tothom ho pensava, però no feia res per ella. Tothom no, ell no. Ell era l'encarregat de destruir aquella tranquil·litat. Era ell, amb aquella personalitat que trasbalsaria la persona més manyaca. Sens dubte, havia començat a odiar-lo.
El tedi va començar a ser el seu medi de vida. Res no li feia il·lusió. Res li venia de gust. La casa era el seu infern particular. I ell, el seu Hades.
Passaren mesos, o potser anys.
Passaren plors, crits continguts.
Passaren pluges, tempestes, llaamps i trons.
Però un dia, de cop i volta, sortí el sol. Ella ja no hi era per veure'l. Sense patir. Ràpid.

Y ahí seguía. Plantada en medio del gentío viendo pasar el tiempo. No sabía cómo había llegado allí ni por qué estaba. Simplemente sentía una sensación interior de soledad, que la desgarraba sin compasión. La hacía sentir vacía, la hacía no ser nadie. Intentando avanzar se dio cuenta de que no podía, algo se lo impedía. Ante esa situación tan extraña quiso gritar, gritar y correr, pero de nada sirvió. De repente, como un soplo de viento le vino a la cabeza el recuerdo. Había salido de casa corriendo y se había plantado allí. ¿Pero, por qué? se preguntaba. La soledad era la respuesta. Había decidido salir de casa decidida a encontrar a ese alguien con quien compartir  la vida, pero había olvidad algo, que hay personas que están hechas para vivir solas. No por propia voluntad, sino por la maldita fuerza del destino: irremediable y sin reparo alguno.

Es tractava d'una conversa efímera, vàcua i sense importància. Potser parlaven d'allò que havien de comprar o del ca de la veïna que havia decidit pixar dins l'ascensor. Per un instant, el seu món es va aturar. El mirava, encisada i sense pesnar en res més. Ell, just en aquell moment, va fer una caiguda d'ulls que ella malinterpretà. Ella pensà que ell n'estava tip de parlar amb ella. No només de parlar-hi, sinó de viure-hi. Una llàgrima de sobte brotà del seu ull dret. Ell en aquell moment ni la mirava. Va passar per alt que tot allò que havien construït entre els dos com si d'una caseta de palla destruïda pel buf d'un llop iracund es tractàs just s'havia destruït, per un fet sense importància per un, però vital per a l'altra. Ell no se n'adonava i seguia parlant com si res. Ja no podia contenir-ho més. Va resignar-se: començà a plorar. Ell, desconcertat, començà a demanar-li què li passava. Ella, no dient res, decidí aixecar-se i mirar-lo als ulls. Confirmat, ja no hi veia la brillantor que llavors l'enamorà. No hi veia res més que odi i misèria. 

Potser la reacció a aquella caiguda d'ulls va ser massa dràstica. Però per a ella fou més que justificada.

En aquell moment, vegent-se en mig del menjador sentí por. Por de trobar-se sola. Por de no tornar a poder confiar en algú, perquè qualsevol cosa remouria els ciments i faria caure qualsevol relació que intentàs.

Era una persona normal, incapaç de confiar, res més. 

I potser només aquell fet la condemnava a una vida de soledat, tristesa i malenconia, enyorant tot allò que en un moment la féu sentir única i desitjada però que de cop i volta es tornava tèrbol i agonitzant.

LLengua, motiu de disputa.

Cometem errors: més greus, més lleus, insalvable i insignificants. Som humans, no podem negar-ho. Des de la meva opinió més inexperta diré que trob que n'hi ha hagut un de gran, que encara avui té conseqüències: polititzar una llengua. Una llengua no viu, no ofèn, no insulta, i no fa mal a ningú. Una llengua enriqueix, relaciona, ajuda, enorgulleix. No es pot odiar una llengua. No és una cosa que es pugui odiar. Molts acusen aquells que defensam el català d'odiar el castellà. No és això; el castellà és una llengua que ha assolit un predomini total sobre la llengua catalana, i l'ha deixada arraconada. He de dir que em sent orgullossíssim de poder parlar dues llengües i tenir un bon control d'ambdues. És per això, que la meva defensa no és perquè sí, és perquè és la llengua d'aquí. No hi ha per què donar una optativitat. No tenen per què demanar si es vol aprendre. Les qüestions polítiques han fet que la gent arribi a odiar la llengua. No és lògic negar-se a aprendre una llengua que t'aportarà saber. T'aportarà una riquesa espectacular. T'aportarà tot allò que et pugui aprotar una llengua, sempre i quan ningú s'encarregui de fer-te veure aquella llengua com l'enemic, que s'ha de vèncer, dominar i, en darrer terme, exterminar.

"Partim. Sense avisar. Deixam enrere tantes coses...
És fàcil. Sense complicacions.
No ens n'adonam i ja no hi som.
Ens enyoren, clamen la nostra presència.
I no tornam. 
Perquè tot és reversible, menys la mort.
No ens acostumarem mai.
Podrem conèixer-la, fins i tot predir-la,
Però mai podrem entendre-la."


Per inaugurar aquest nou blog, un poema o el que sigui. N'he triat un per triar, no té cap sentit ni significat.
Aquest blog servirà per escriure retalls d'allò que se m'ocorre, com una finestreta al món. 


Bona nit, i gràcies!