sábado, 5 de enero de 2013

Se coló en mi mundo como una hoja fugitiva.

Se coló en mi mundo como una hoja fugitiva cayendo de su árbol y yendo a parar a una ventana cualquiera. Cuando quise darme cuenta cada noche lo tenía en mi cama. Y cada día lo tenía en mi vida. Recuerdo que sentía como si en vez de amor y sexo me estuviera dando el más cruel de los venenos. Yo sufría. Y no sé él qué sentía. Pero yo sufría. Era un veneno poco eficaz, pues muchas veces ni siquiera notaba que me iba matando. La sensación llegaba un día al azar. En un bar. En un baño. En una parada de autobús. Mis ojos gritaban su nombre con gotas enormes de lágrimas y yo solo quería desfallecer e inmiscuirme dentro de las lágrimas y dejar de existir para siempre. El veneno día a día se hacía más potente. Los deseos de dejar de seguir siendo eran cada vez más frecuentes. Las noches eran mi antídoto. Su presencia me daba ese placer que solo da lo prohibido. No sé si era prohibido, pero dolía. Mucho. Y me gustaba.

Me propuse ignorarlo. Pero todas las bocas hablaban en su nombre. No soy débil, pero me desarmaba, me cogía los brazos, me inmobilizaba y el resto no lo recuerdo. Entraba en una vorágine de placer que me provocaba la inconsciencia más profunda. Recuperaba el sentido convencido de que su aliento seguía calentándome el pecho. Era todo ilusión. O así me lo hacía creer. Abría los ojos y me encontraba en la más desesperante de las soledades. La soledad era una araña de ocho patas que, con cara colérica, me atrapaba entre telarañas y me negaba cualquiera de mis sentidos.

Recuerdo también el día que se fue. Tal como había llegado. La hoja voló de la ventana y se la llevó el viento lejos de allí. Heridas irreversibles llenaban mi cuerpo entonces. Intenté borrarlas, o curarlas, con manos ajenas que palpaban mi cuerpo a tientas buscando un ápice de placer que yo no podía proporcionar. Pero esos antídotos no eran más que placebos. Al día siguiente volvía a encontrármelas en carne viva aquí y allá sin encontrar remedio alguno que calmase ese dolor que me hacía desear la muerte, aunque fuera de la manera más cruel y sangrienta. Pero necesitaba un fin. Siempre pensé que la muerte no era más que el alivio de la vida.

Deseaba no haber vivido. No haberme conocido. Quería volver al útero del que había nacido y convertirme otra vez en la nada que algún día fui y no valoré.

Ya no recuerdo si me maté o si algún día decidí vivir para siempre.

viernes, 4 de enero de 2013

Convierte mis días en noches eternas.



Convierte mis días en noches eternas.
Sueños breves en las dulces noches.
Convierte mi cama en fortaleza impenetrable,
y mi cuerpo en tu trinchera,
que te proteja de las estrellas
celosas de cazar tu sexo latente.

Porque quiero vivir, y sobrevivir
al amparo de tu cuerpo y tu aliento.
Nuestras piernas entrelazadas
resistiendo firmes el azar del destino.
Haz que confunda sueño con realidad,
hazme ser real en un mundo de sueños.

Haz que los silencios se avergüencen
entre nuestros gritos y gemidos.
Conversaciones llenas de miradas
buscándonos entre la oscuridad.

Siempre vivirás bajo mi piel,
y tu recuerdo bajo mis pestañas.

Fes dels meus dies nits eternes.

Fes dels meus dies nits eternes.
Dolces nits de somnis curts.
Fes del nostre llit fortalesa impenetrable,
i del meu cos fes-te'n trinxera,
protegint-te de les estrelles
geloses del teu sexe latent.

Perquè vull viure, i sobreviure
a recer del teu cos i del teu alè.
Les nostres cames entrellaçades
resistint fermes l'atzar del destí.
Fes-me confondre somni i realitat,
fes-me ser real en el món dels somnis.

Fes que el silenci s'avergonyeixi
entre els nostres crits i gemecs.
Conversacions plenes de mirades
cercant-nos els dos entre l'obscuritat.

Viuràs per sempre sota la meva pell,
i el reu record sota les meves parpelles.




viernes, 28 de diciembre de 2012

Records que nodreixen.

Tant be bo tengués records.
Records per oblidar,
records per ferir-me,
records per odiar-lo,
records, simplement.
Però el destí,
atzarós com ell sol,
els ha esborrat.
No sols això,
doncs mai no existiren. 
I ara, sense pensar-m'ho,
sortiré a fora.
Et cercaré, allà on siguis.
I crearem records,
viurem moments,
emocions i sensacions.
Passarem els dies i les nits,
les tardes i els matins.
I si cap dia, això se'ns acaba, 
ja tendré records.
Records per viure,
per nodrir-me,
records per sempre, 
records per recordar-te.

La mort ens allibera de la vida.

Estava trist. Volia fer veure que no sabia per què. Però ell ho sabia, de sobre que ho sabia. El món l'havia deixat de banda. Havia seguit el seu camí sense ell. No l'entenia. Intentava comprendre per què ell seguia sol. Intentava trobar-hi l'error, que li donàs la resposta ansiada durant tant temps. Només obtenia desesperació. Una vegada i una altra. Qualsevol li hauria dit que patia de depressió, però no era així. No era depressió, era decepció. Muntanyes i muntanyes de somnis havien estat destrïts pel temps. Il·lusions, que de res serviren. 

Potser sigué l'obsessió, o potser l'addició. Cada dia, més hi pensava. No podia deixar de recordar els matins en què el veia, vora la finestra, mirant pel vidre cap a l'infinit. S'imaginava en aquell infinit, amb els seus ulls clavats en ell, contemplant-se mentre el món seguia el seu ritme, excepte ells, per qui el món s'havia aturat feia estona. Podien passar hores, i no es cansaven de mirar-se. Somnis, un dels somnis. El seu estimat no va mirar-lo mai, no va tocar-lo, ni tans sols conèixer-lo. Així van passar mesos. L'obsessió arribava a un nivell emmalaltís. Res més li passava pel cap durant tot el dia.

Solució, fi o desenllaç. No podien trobar-se. No podien conèixer-se. No podien estimar-se. Ell pensà que la mort era el lloc ideal. Etern, pur i enfora de tot aquell món. Va emprar-hi hores. Tot preparat. Pólvora. Soroll. Crits. Sang, molta sang. Tranquil·litat. Ara ja estaven junts. Allà, enfora, on res no podia pertorbar-los. Eren un, per sempre.

La mort ens allibera de la vida.

sábado, 22 de diciembre de 2012

Cupido, llevo años esperándote.

Cupido, llevo años esperándote.
Mi corazón ya solo ansía dolor.
El dolor que tus flechas le inflijan.
Quiere sentir cómo se desarma
y nunca más vuelve a ser el mismo.
Aunque no es dolor lo que quiere,
con mucho años vividos ya,
y él sabe que el amor conlleva angustia,
aflicción que dura tanto como su elixir.
La congoja se apodera del cuerpo
y la sangre brota del órgano motriz
causando sufrimiento allá donde va.
Es inútil luchar contra ello, pues es él,
el mismísimo Eros, el amo del amor
quien así lo ha deseado para nos.

Lo que realmente ansía sin parar
son esos pequeños fragmentos de vida
que al recordarlos parecen vastos y largos
en los que el dolor deja paso al protagonista:
el placer, la vida, el gozo, el deleite, el regocijo.

Por mucho dolor que tus sagitas me provoquen,
siempre tendré la esperanza de que,
aunque sea durante dos, tres, cuatro segundos,
la dicha me sonría y me arribe el placer.
Y en ese instante, pequeño, nimio e insignificante
sabré que mi vida, llena de demonios y tempestades
habrá cobrado un significado buscado durante años.

Poema o jo què sé.

"Avui no em véns de gust.
Ni tu ni el teu cos blanc.
No vull que la teva mirada,
clara i convençuda,
hi cerqui en els meus ulls
pous plens de desig.
No vull tampoc l'insomni,
nits d'ulls oberts i mans closes
prement les teves carns blanques.

I és que la teva sola presència,
durant uns petits instants
desbarata tota la meva vida.
Perquè després agafes la porta,
i el cop sec sempre em recorda,
entre lladrucs i miaus de moixos,
que ja no hi ets, i que el meu llit
haurà de refredar-se sense remei.

I és que mai no podràs dir-me
que no t'ho he demanat mil cops,
de mil maneres i amb mil paraules:
queda't, vine, dorm, juga, relaxa't.
Resta al llit, jeu, habita'm.

I ara només em queda una opció:
no tenc altra cosa que triar resignació.

Incapaç de renunciar a aquests moments
En visc altres de desesperació contínua.
Però no et sentis culpable, mai no,
perquè tu ets lliure. Ets quelcom eteri.
No ets d'aquest món que habitam els mortals.
Ets etèria, nimfal com la Lolita.

Sempre seràs la meva addicció."