Des que les entranyes assassinaren el fruit del teu ventre.

Des que les entranyes assassinaren el fruit del teu ventre i les roses del teu jardí es pansiren els teus llavis no tornaren a corbar-se per dibuixar-hi un somriure. T'asseies a casa, a la teva cambra obscura i procuraves que ni una retxa de llum aconseguís creuar les persianes. Ja no menjaves, perquè deies que tanmateix ja no tenies res a dins per alimentar. Un dia la teva mare va entrar a l'habitació i de cop i volta va obrir la persiana. Una bola de llum va anegar l'espai i els teus ulls van aclucar-se per adaptar-los a una claror tan agressiva. Vas girar-te en sec i vas clavar la teva mirada esfereïdora sobre la teva mare. L'efecte sobre la pobra vella fou tal que començà a recular sense mirar enrere, tombant un gerro amb flors que hi havia damunt una tauleta.

El  teu cap quedà rígid i, sense adonar-te'n, les ninetes dels teus ulls ja no podien evitar fixar-se en altra cosa que el reflex del vidre de la finestra. Per primera vegada, des que la dissort decidí buidar-te de vida, veies el teu rostre. Semblava que algú hagués accelerat el temps i aquells mesos haguessin estat anys, i les arrugues s'haguessin instal·lat a les teves galtes sine die. La blancor del teu rostre, d'un blanc lletós que espantava, es veia exaltada per culpa d'aquella casaca del teu pare negra com el sutge. No saps encara bé què et va fer aixecar-te d'aquella cadira d'un rampell i començar a córrer pel passadís, baixar les escales, obrir la porta del corral i plantar-te al bell mig i mirar el cel. Vas veure-hi unes ales que fugien i es perdien entre la claror del sol, que mai saberes si eren d'àngel, de colom o de tots dos alhora: sempre vas voler pensar que aquelles aletes eren les de l'ànima d'en Rafelet, de la vida truncada que Déu volgué ajuntar amb ell abans d'hora.

Les llimones són i seran grogues.

Hauries d'avesar-te a dir-me "t'estim" més sovint. No per res. No perquè sigui un romàntic. O perquè ho dubti. És que jo tenc una mania.
Potser penses que és absurda. O potser no. Bé. La qüestió és que jo record moltes coses. Però sempre són coses dolentes. Record les vegades que m'han romput el cor. Les vegades que em robaven els bolígrafs a classe. O com, moltes voltes, em llevaven el darrer trosset de pizza just quan anava a agafar-lo. Record també les emprenyadures que agafava quan ma mare em feia estar a casa i pensar en allò que havia fet. I aquell cop que vaig caure al carrer i mig poble va girar-se per riure's de mi. O quan el qui semblava que m'estimava fugia sense mirar enrere i m'ensorrava. És dur, però és el que sóc.

Així que, com et deia, hauries de dir-m'ho més sovint. Perquè si no, ho oblido. El meu cor ho sap, no ho dubta, però el meu cap no. I és que possiblement sigui pessimista, o naturalment abocat a la desgràcia, però jo no puc cercar explicacions a allò que sóc, perquè cercar-les comportaria una solució, i jo no vull trobar-la, perquè seria canviar-me, i això jo no ho vull pas.

També m'agradaria dir-te que jo no crec en l'amor per sempre. Fa temps que vaig deixar de creure-hi. No sé per què, però tot plegat m'ha fet creure-ho així (d'estirar-les, les cordes es rompen). És per això que et deman que el dia que deixis d'estimar-me m'ho diguis. Perquè aquesta serà la manera que mai no t'oblidi. Perquè em farà mal. Durant dies el meu món serà ben fosc i quedaré arraconat a la meva habitació mentre tu i només tu em passes per davall les parpelles. Però després sortirà el sol (sempre surt). I haurà estat possiblement la pitjor experiència de la meva vida, i això farà que guardi un trosset de la meva memòria en primera classer per a tu. Serà com si et gravessis davall la meva pell, com si encara que me l'arrabassàs tu i el teu record seguíssiu allà.

El circ de la il·usió.

Vivien tots dos en aquells circ, que s'anomenava "Circ de la il·lusió, però semblava que la il·lusió la portava tota el nom, perquè en ells aquesta paraula feia temps que no hi feia estada. Podrien pensar que era una vida divertida, amunt i avall sense pàtria ni arrels fetes enlloc, però ells no ho veien així, i dia a dia tot allò que havien volgut ser s'ensorrava de mica en mica fins a fer vessar el tassó de les esperances.

Pallassos, funambulistes, l'home bala, la dona de la cinta... cap d'ells ja no guardava dins els seu cor nòmada ni una miqueta de ficció, perquè ja l'havien venuda tota als nins que venien amb aquells ullets que guspirejaven i demanaven unes hores d'aïllament del món. 

Va ser un dia com qualsevol altre, d'aquells d'aixecar-se del llit tenint la certesa que res estrany ni curiós ocorrerà. Mentre preparaven l'espectacle, es maquillaven, es desfeien de la seva personalitat i es convertien ell, en el pallasso que rebia els pastissos a la cara, ella, en la noia preciosa i delicada que pujava com si res a aquella cinta que s'estenia des del sostre fins a terra, i jugava amb ella com si hi hagués nascut. Com anàvem dient, es començaven a vestir i començaren a assajar els números un rere l'altre perquè res no sortís malament. Ell sempre la mirava com qui mira una jugueta nova amb la que ha somiat molt de temps però sap que mai no la tendrà. Ella mai no s'adonava que hi havia un pallasso que se la menjava amb els ulls i la feia sentir d'allò més especial. Però, per un moment, els ulls de la dona de la cinta es van creuar amb els d'ell. Potser només va ser una mil·lèsima de fracció de segon, però, com sol passar en aquests casos, el seus mons es van aturar durant el que per a ells va parèixer una eternitat. En aquell moment ella sí que va sentir-se única, ara que s'adonava que els ulls del pallasso s'havien clavat en la seva carn i insistien en no deixar de fer-ho fins que no l'hagués acariciada durant hores. 

Sense dubtar-ho, van deixar-ho córrer tot. Partiren junts cap a una de les moltes habitacions que conformaven aquell laberint de caravanes. La seva identitat va fer-se explícita quan varen llevar-se tot aquell maquillatge que els feia ser qui no eren, perquè tants anys d'amagar-se rere la màscara de pallasso o de dona de la cinta havien fet que deixassin de ser qui eren, i s'havien convertit en autòmates. Quan els dits d'ell palparen les seves cuixes ja no hi havia vent que els aturàs. Petons, carícies, gemecs i mirades van fer rutilar aquella petita habitació d'entre totes les altres. 

Ja no tornaren a ser personatges d'aquell circ. Hi feien feina, sí, però no es deixaven endur per màscares i pintures sobre cremes hidratants. I sempre, amb els peus a terra, sabien qui eren. I, quan ho oblidaven, tornaven a aquella cambra que havia estat testimoni d'aquell moment que havia marcat les seves vides, o que fins i tot havia estat el que havia donat lloc a una nova vida.

"Vola amunt i molt amunt, jo sempre seré amb tu, larai la... lai lai la..."

"M'agradava quan et despertaves..."

M'agradava quan et despertaves
i em miraves amb aquells en què s'hi reflectia el món.
M'hi mirava i trobava tot allò que a jo em faltava.

Perquè em fas falta. I la llum del sol et despullava
suaument fins que en formaves part
i et baties en duel per veure qui brillava més.

M'agradava també enredar-me amb els teus pèls
mentre sentia com la teva pell s'eriçava
i em demanava més carícies.

M'agradaven tantes coses que ja les he oblidades.
Perquè recordar-les em feia mal.
I a mi el mal només m'agrada
quan són les teves ungles que em rapinyen.

"I és graciós quan em dic mentides..."

I és graciós quan em dic mentides. Com quan em dic que ja no et necessito. Com quan et dic que al meu cap ja no hi habites. O quan, ai, aquesta em fa molta gràcia, penso que ja no t'enyoraré quan bereni a casa mirant per la finestra com les gavines pugen i pugen sense trobar mai límit.

Però jo mai em crec les persones a la primera. I jo som una persona. I no em crec. I sé que no és vera res del que he dit. Sé que encara t'enyor. Però bé, diuen que el temps cura ferides, i esper que aquestes també les curi. Però ja m'he cansat d'esperar. D'esperar i d'esperar-te. Perquè sí que em crec quan em dic que ja no tornaràs. Perquè ho sé. Perquè ho sent. I perquè ja estic cansada de lluitar. Molta gent pensarà que som covard, que no he lluitat, que les mans no em sagnen quan mes les mir, o que el cor no crida escanyat paraules buides sense sentit. Potser serà així. I de fet, n'estic segura. Però allà on vaig no he de menester prejudicis, veritats ni mentides. Allà no he de menester res. Ei, ni persones! Així que podré viure sense tu. Aquestes paraules volaran com les gavines de casa mentre berenaven sense rumb fix i es perdran. Però, com a mínim em faran sentir que vaig parlar-te les paraules que volia dir-te. Em faran sentir a mi, que ara és el que importa.

Podria haver intentat cercar una manera més original d'acabar amb tot això. Diguéssim que ja no en tenia ganes. Per què havia de morir amb dignitat? Si ja no en tenc d'això, i en haver-ho fet, ja no seré aquí.  


Ara ja no hi som. Ara som  aquella pedra que trepitja el cotxe sense sentir res. O no som res. O què sé jo què som. El que sí que sé és que des d'aquí et veig i no sento res. I ja em basta. La veritat és que ara tornaria, si hagués de seguir tot igual. Però diuen que d'aquí no en surt ningú. Així que me'n vaig a dormir. 

Corre, corre, corre.

Cada dia sentia més i més que la seva vida no era seva. Com si la vida hagués seguit el seu camí i ella hagués quedat ancorada per sempre més en aquell comiat, en aquell adéu, en aquella llàgrima causada per un desamor que ja no la recordava, que ja no patia per ella, que ja no quedava sense alè pensant-la. Ara ja veia la seva vida, feliç allà enfora, construint un futur que ella mai no tendria. No tengúe temps de dir-li adéu. Aquella sensació de vegades li donava una treva i ella corria ràpid per a veure si l'enxampava i tornava a ser una al·lota amb vida, corria, corria ràpid, sense pensar, corria, corria i corria i quan estava a punt d'arribar-hi, quan l'alè li faltava, amb el cor tot pres sentia per la cintura una força estranya, en el límit de la realitat, que l'estirava enrere. Ella lluitava, seguia estirant, els peus fregaven el terra omplint-ho tot de pols, i tussia, i seguia estirant les mans i dits per prendre aquella vida que era seva. De cop i volta queia a terra i es veia a ella mateixa sentint-se estirada cap enrere, sense fer cap força, sense voler-ho, però no oferint-hi cap resistència: resignada a perseguir la seva vida. Ara ja no quedava altra opció que aferrar-se a aquella obscuritat que l'havia presa, ara seria tota ella obscuritat, sense oportunitats pus mai més. Sabia que allò no era vida, que tanmateix patia, però aquella foscor la feia covarda i no li deixava agafar el ganivet de la cuina, col·locar-lo vora el coll i fer pressió fins que brollàs sang pertot arreu i esquitxàs aquell calendari vell que tenia a la cuina. La seva dissort va fer que tengués una vida llarga, agonitzant fins que el seu coret s'aturà sense avisar.

"Me mir en el mirall i em torna una imatge, que ara no pararé a descriure, perquè no val la pena, i perquè no sé si seria capaç de suportar-ho. I em segueixo mirant. I pens que m’agradaria fondre’m, i formar part d'un altre món, d'aquell món en què viuen els reflexos; un món en què tot és a l’inrevés, en què tot serà allò que no és. Ser Alícia. Perquè quan al món tot falla, de res valen benes i remeis casolans que allarguin l’espera moribunda. Cal fugir, o morir. I jo som massa covard per morir, i per això només desitjo fugir. No basta partir a un altre lloc, perquè les desgràcies les port amb jo, i vagi on vagi m’acompanyaran i em seran enemigues i culpables.
Caldrà doncs refugiar-se a l’altra banda del mirall o esperar que aquesta agonia mori."