Resignarse o morir.

Queríamos ser altos en lo más bajo,

ser alguien donde nadie era nada,

queríamos ser granizo entre tanta lluvia.

El tiempo pasó, con diez mil días largos.

Misma gente, misma nada, misma lluvia.

Supuse que resignarse era el camino,

que no había otra, que así sería.

Un día, de tantos días, me escuché.

No quería resignarme. Fui granizo.

Pero la lluvia pudo conmigo,

y día tras día, fundiéndome, 

lentamente, sin parar.

Porque intentar ser alto en lo más bajo,

es como querer ser risa entre tanto llanto.

Raül

Sortí a passejar pel jardí, sense pensar en res. Veure aquells llums, aquells colors, aquelles olors, aquell aire. Tot junt li feia pensar. L'optimisme prenia forma dins ella. A poc a poc, deixà enrere tots els mals pensaments que havia tengut des feia mesos. Mai no havia tengut una afició especial per la natura. Perpo avui se sentia respirar amb ella. Avui eren un. Poc a poc se tombà a terra, per sentir com la seva esquena s'unia amb les petites flors. Se sentí plena de força, per enviar-ho tot a porgar i començar una altra vegada. Fàcil sabia que no ho seria, però sabia que ho faria.

Jardins, de Monet

Innocència partida.

Ets lluny. Fugires, sense demanar permís, ni perdó. tot el temps que estiguérem junts, el món era idíl·lic, còmode i rosa, molt rosa. El meu jo d'ara no existia, no era més que un projecte que potser mai no s'acabaria. Poc a poc, però, te n'anares.  Dia a dia et sentia més i més enfora.  Fóres meva. Et sentia part de mi mateix. Realment, mai no vaig intentar retenir-te, perquè realment no pensava que et tingués. És mal de comprendre. Eren temps de bonança, temps de gaudir. Eren temps transparents, en què no cercàvem més enllà d'allò que vèiem. Eren. I ja no són.
Ara són temps en què el més mínim detall et du maldecaps de dies i que mai no goses aclarir. Són temps de canvis. Sempre s'ha dit, i ara ho entenc. Potser en realitat convé més seguir amagat en l'absurditat. Viure de la ignorància, però viure, al cap i a la fi. I no és el món el que em pertorba, és el meu món. Perquè l'altre, el d'allà fora, és i serà extern a mi, mai no serà meu. Però aquest que s'ha anat formant, dia a dia, dins mi mateix és el que em fa por, el que tenc por d'esgarrar un dia i no poder redressar-lo mai més.
La innocència fuig, sense mirar enrere, sense saber que fent-ho, deixa cors amarats que mai no seran allò que un dia van ser.

Cabells blancs i pell bruna.
Arrugues, anys i vivències
feriren la teva pell.


Però avui és més forta, 
més tova, i més humida que mai.


Dona dura, freda, 
de llàgrima impossible.
Avui, la teva cara dol, pateix i somriu,
el teu cor plora, pateix, i crida.


Les teves mans es freguen,
atrapant el crit de dolor.
Només quedes tu, avui.

"La vida aparece a la luz de este razonamiento como una larga pesadilla, de la que sin embargo uno puede liberarse con la muerte, que sería así, una especie de despertar. Pero despertar a qué? Esa irresolución de arrojarse a la nada absoluta y eterna me ha detenido en todos los proyectos de suicidio. A pesar de todo, el hombre tiene tanto apego a lo que existe, que prefiere finalmente soportar su imperfección y el dolor que causa su fealdad, antes de aniquilar la fantasmagoría con un acto de propia voluntad. Y suele resultar, también, que cuando hemos llegado hasta ese borde de desesperación que precede al suicidio, por haber agotado el inventario de todo lo que es malo y haber llegado al punto en que el mal es insuperable, cualquier elemento bueno, por pequeño que sea, adquiere un desproporcionado valor, termina por hacerse decisivo y nos aferramos a él como nos agarraríamos desesperadamente de cualquier hierba ante el peligro de rodar en un abismo"

El túnel.

Diuen que el destí està escrit, i que és mal de fer no obeir-lo. Sigui qui sigui, o el que sigui, l'encarregat d'escriure el seu devia haver-se quedat adormit, o potser amb la tecla de l'espai pitjada. Un gir sobtat, res més, que canviés aquella vida, monòtona, freda i rassa que l'omplia d'una manera tan buida. Només aixecar-se, mentre es posava els calcetins, podia calcular mil·limètricament el seu dia: què faria, qui veuria, on aniria. Enyorava un buf de  vent nou, que vengués d'un lloc llunyà, potser exòtic fins i tot, però que s'endugués tot aquell aire pesat i condensat que li llevava a vegades les ganes d'acabar de posar-se els  calcetins del tot.

Vull somiar el demà.

Vull somiar el demà 
sense la nosa ni el pes 
d´un vent caduc 
que entela els ulls 
i els lleva força i delit per lluitar. 

Tot el que m´heu donat 
és un espai de foscor 
i el meu anhel 
és clar i encès 
com el desig que m´empeny a cantar. 

No em vull negar 
a cap demà 
per una almoina 
de llum del passat. 

Crec en qui creu en mi 
i en la promesa d´un temps 
tan lluminós com els colors 
que dibuixen l´arc que em tensa 
tant el temps com l´esperança. 

No vull cantar i fugir 
sóc el que sóc, i la por 
mai no em farà 
recular un pas 
perquè amb les mans em vaig fent el destí. 

L´arbre de meu desig 
creix allunyat dels horrors 
i estimo tant 
el seu fullam 
que la seva ombra m´acull dia i nit. 

Cap vell encís 
no m´és precís 
per fer que vibrin 
els llavis i els dits. 

Vull compartir el recer 
dels anys que tinc davant meu 
amb gent de pau 
vora del mar 
perquè em gronxi tots els somnis 
i em mantingui sempre el cor viu. 

Cap vent no estimaré 
com el gran vent que m´empeny 
ver l´horitzó 
ple de claror 
que jo mateix amb esforç traçaré. 

Pobres atribolats 
plens de desfici i d´"estrés" 
on anireu quan arribeu 
al trist enlloc que entre tots heu creat. 

Canto i cantant 
vaig caminant 
que amb la cançó 
sempre miro endavant. 

Vull somiar 
el meu demà 
ple de la força 
i el goig d´estimar. 


Miquel Martí i Pol