La dona sense il·lusió.

Semblava que tot aquell temps que havia anat passant, com si res, en la seva vida, una vida plena de no-res, no havia significat res. Se sentia tal com quan era jove. Vital, curiosa, il·lusionada, viva? No. Mai no ho havia estat. Sempre havia estat una persona grisa, amb cara d'ocell rapinyaire, sense cap gràcia i amb forma de gaiato. Les dones esveltes que la roçaven carrer avall li feien enveja. Tot i així, mai no va desitjar ser com elles, perquè això hauria estat tenir un propòsit, tenir una il·lusió, i ella era la dona sense il·lusions, la dona que viu el dia a dia com si la vida fos un dia llarg i feixuc que mai no s'acaba. 

Però aquell dia, diguem-li vida, o diguem-li el que vulguem, va acabar-se. 

Fou una mort subtil. Una mort lenta, però no agonitzant. Una mort discreta, com tota la seva vida. 

Havent dinat, s'assegué una estona a la seva butaca, per observar els estornells i els núvols negres que auguraven una forta tempesta.

Un somriure pintat a la cara.

Em pintaré un somriure,
llarg i ample a la cara,
de color ben vermell.
Perquè se'm vegi de lluny,
perquè me'l vegi tothom.
I no me l'esborraré,
fins que no formi part de mi,
fins que no sigui pintat.
Llavors no hauré de mester
cap somrís fals i aliè,
només em tendré a mi.

"I és en aquestes soledats en què pens, és en aquests moments, plens d'un no sé què que fan que te n'adonis de moltes coses. Que potser voldries no adonar-te'n, perquè et fan mal, i et foraden. Però a poc a poc, vull pensar que és el camí correcte, i que altres vents vendran. Uns vents més nets i purs, i més plens d'allò que algú cerca en el camí. No sé ben bé què em passa, ni si em passa res, només sé que aquesta sensació no és agradable, que m'agradaria que això acabàs de cop i volta, però sé que no pot ser així, que el temps ningú no el governa. Així que supòs que allò més lògic serà esperar. Esperar allò que amb certesa arribarà. I mentrestant, suportar-ho tot, amb el major dels somriures, perquè, ben mirat, això és vida."

Pensaments plens de vida, aire i demés.

Resignarse o morir.

Queríamos ser altos en lo más bajo,

ser alguien donde nadie era nada,

queríamos ser granizo entre tanta lluvia.

El tiempo pasó, con diez mil días largos.

Misma gente, misma nada, misma lluvia.

Supuse que resignarse era el camino,

que no había otra, que así sería.

Un día, de tantos días, me escuché.

No quería resignarme. Fui granizo.

Pero la lluvia pudo conmigo,

y día tras día, fundiéndome, 

lentamente, sin parar.

Porque intentar ser alto en lo más bajo,

es como querer ser risa entre tanto llanto.

Raül

Sortí a passejar pel jardí, sense pensar en res. Veure aquells llums, aquells colors, aquelles olors, aquell aire. Tot junt li feia pensar. L'optimisme prenia forma dins ella. A poc a poc, deixà enrere tots els mals pensaments que havia tengut des feia mesos. Mai no havia tengut una afició especial per la natura. Perpo avui se sentia respirar amb ella. Avui eren un. Poc a poc se tombà a terra, per sentir com la seva esquena s'unia amb les petites flors. Se sentí plena de força, per enviar-ho tot a porgar i començar una altra vegada. Fàcil sabia que no ho seria, però sabia que ho faria.

Jardins, de Monet

Innocència partida.

Ets lluny. Fugires, sense demanar permís, ni perdó. tot el temps que estiguérem junts, el món era idíl·lic, còmode i rosa, molt rosa. El meu jo d'ara no existia, no era més que un projecte que potser mai no s'acabaria. Poc a poc, però, te n'anares.  Dia a dia et sentia més i més enfora.  Fóres meva. Et sentia part de mi mateix. Realment, mai no vaig intentar retenir-te, perquè realment no pensava que et tingués. És mal de comprendre. Eren temps de bonança, temps de gaudir. Eren temps transparents, en què no cercàvem més enllà d'allò que vèiem. Eren. I ja no són.
Ara són temps en què el més mínim detall et du maldecaps de dies i que mai no goses aclarir. Són temps de canvis. Sempre s'ha dit, i ara ho entenc. Potser en realitat convé més seguir amagat en l'absurditat. Viure de la ignorància, però viure, al cap i a la fi. I no és el món el que em pertorba, és el meu món. Perquè l'altre, el d'allà fora, és i serà extern a mi, mai no serà meu. Però aquest que s'ha anat formant, dia a dia, dins mi mateix és el que em fa por, el que tenc por d'esgarrar un dia i no poder redressar-lo mai més.
La innocència fuig, sense mirar enrere, sense saber que fent-ho, deixa cors amarats que mai no seran allò que un dia van ser.

Cabells blancs i pell bruna.
Arrugues, anys i vivències
feriren la teva pell.


Però avui és més forta, 
més tova, i més humida que mai.


Dona dura, freda, 
de llàgrima impossible.
Avui, la teva cara dol, pateix i somriu,
el teu cor plora, pateix, i crida.


Les teves mans es freguen,
atrapant el crit de dolor.
Només quedes tu, avui.