Corre, corre, corre.

Cada dia sentia més i més que la seva vida no era seva. Com si la vida hagués seguit el seu camí i ella hagués quedat ancorada per sempre més en aquell comiat, en aquell adéu, en aquella llàgrima causada per un desamor que ja no la recordava, que ja no patia per ella, que ja no quedava sense alè pensant-la. Ara ja veia la seva vida, feliç allà enfora, construint un futur que ella mai no tendria. No tengúe temps de dir-li adéu. Aquella sensació de vegades li donava una treva i ella corria ràpid per a veure si l'enxampava i tornava a ser una al·lota amb vida, corria, corria ràpid, sense pensar, corria, corria i corria i quan estava a punt d'arribar-hi, quan l'alè li faltava, amb el cor tot pres sentia per la cintura una força estranya, en el límit de la realitat, que l'estirava enrere. Ella lluitava, seguia estirant, els peus fregaven el terra omplint-ho tot de pols, i tussia, i seguia estirant les mans i dits per prendre aquella vida que era seva. De cop i volta queia a terra i es veia a ella mateixa sentint-se estirada cap enrere, sense fer cap força, sense voler-ho, però no oferint-hi cap resistència: resignada a perseguir la seva vida. Ara ja no quedava altra opció que aferrar-se a aquella obscuritat que l'havia presa, ara seria tota ella obscuritat, sense oportunitats pus mai més. Sabia que allò no era vida, que tanmateix patia, però aquella foscor la feia covarda i no li deixava agafar el ganivet de la cuina, col·locar-lo vora el coll i fer pressió fins que brollàs sang pertot arreu i esquitxàs aquell calendari vell que tenia a la cuina. La seva dissort va fer que tengués una vida llarga, agonitzant fins que el seu coret s'aturà sense avisar.

"Me mir en el mirall i em torna una imatge, que ara no pararé a descriure, perquè no val la pena, i perquè no sé si seria capaç de suportar-ho. I em segueixo mirant. I pens que m’agradaria fondre’m, i formar part d'un altre món, d'aquell món en què viuen els reflexos; un món en què tot és a l’inrevés, en què tot serà allò que no és. Ser Alícia. Perquè quan al món tot falla, de res valen benes i remeis casolans que allarguin l’espera moribunda. Cal fugir, o morir. I jo som massa covard per morir, i per això només desitjo fugir. No basta partir a un altre lloc, perquè les desgràcies les port amb jo, i vagi on vagi m’acompanyaran i em seran enemigues i culpables.
Caldrà doncs refugiar-se a l’altra banda del mirall o esperar que aquesta agonia mori."

Aquí ben dins, aquí a la vora.

Ara ja et veig ben llunyà, enfora,
Partires fa temps, sense avisar.
El comiat fou amarg, i encara em dol,
Aquí ben dins, aquí a la vora.
Però ara arriben els records,
I et veig sota les parpelles,
I et torn a sentir a prop,
Aquí ben dins, aquí a la vora.
Un dolor em colpeix l’ànima,
M’ataca, em trasbalsa, em destrueix,
Perquè les parpelles s’obren,
I els ulls només troben obscuritat
Aquí ben dins, aquí a la vora.

Som i serem.

Deixa que la llum s’esfondri,

Que no tinguem altra guia

Que les nostres mans.

Que el tacte parli,

Que les parets s’avergonyeixin.

Serem éssers primitius,

Sense prejudicis ni mentides.

Una lluita cos a cos

Sense vencedor ni vençut.

Serem una passió fosca,

sense testimonis de la nit. 

Bany d'estels.

Els estels lluitaven per reflexar-se en el bassiot, per lluir més belles i esbeltes que la resta. Prop d'aquell cúmul d'aigua, en una petita habitació, passant desapercebuda del món, hi era ella. Fent voltes pel llit, nerviosa, exhausta de tant moviment inútil, que no aconseguia allunyar aquell malson. Es despertà de cop, anegada de suor, com sempre es desperten els que tenen malsons. La preocupació li ocupava el pit, i li feia mal. Se'l tocà, i notà com el cor pareixia voler formar part d'aquell cúmul d'estrelles i sortir del seu pit.  Va aturar-se a pensar. Va notar que una olor molt forta arribava al seu nas, una olor fastigosa que li provocava glopades sense poder evitar-ho. Va adonar-se que seguia fent olor a ell. Feia mesos que ja no es veien, que les seves pells ja no es fregaven, que els seus llavis ja no es cercaven...feia mesos que ja no eren un. S'odiava, odiava tot el seu cos. Volia arrencar-se aquella pell que no feia més que recordar-li tota la seva anterior vida.
Havent-se aixecat del llit, va caminar fins a la finestra, va baixar a poc a poc fins al carrer i va tombar-se dins l'aigua d'aquell bassiot. De cop i volta es va setnir lliure, es va sentir plena, es va sentir neta. Va ensumar-se, va tocar-se: no, ja no hi era, havia partit.
Els estels ja no s'hi reflexaven, el seu cos nu embolcallat en aquella aigua equiparava la bellesa de tot aquell cel estrellat.

Seguien passant els dies. I, sobre tot, passaven les nits. Nits buides, fosques i plenes d'enigmes. Cercava raons per oblidar aquella existència tan vàcua. Sovint es qüestionava si valia la pena seguir amb tot allò. Podien dir-li vida, però no, no ho era pas una vida allò. Quan el carrer emmudia, i els gats n'eren els únics protagonistes, ella començava a pensar en aquells llavis que mai va besar. Es retorçava imaginant-ho, com si fos un malson del que mai no pogués fugir.
Tot i així, aquells vespres no eren més que episodis esporàdics de desesperació, que reflectien la seva ànsia de sentir-se estimada. Era una espècie d'obsessió malaltissa, que de vegades no li deixava ni respirar amb tranquil·litat. Seguia essent la noia amb problemes per dur una vida independent per ella mateixa, perquè havia idealitzat tantes vegades l'amor que, en trobar-lo, mai no li seria a bastament.

No sense tu.

El seu dia a dia era com el de qualsevol de nosaltres, però ella tenia una fixació: per tot arreu on anava i veia homes, s'imaginava una vida al seu costat. No li importava res més que allò. De vegades ja s'imaginava aixecant-se cada dematí al seu costat, dient-li bon dia, besant-lo, abraçant-lo, tot rebolcant-se per tot el llit. Durant aquells instants en què els individus passaven al seu voltant i de vegades la roçaven , la seva ment s'abstreia totalment de la realitat, i passava a un altre estadi, a una espècie de nirvana: era feliç. Però aquesta felicitat inusitada durava unes mil·lèsima, on hi cabien tota classe d'elucubracions. El moment passava, i tot s'ensorrava. La realitat seguia envoltant-la, al marge dels seus somnis amb aquelles criatures anònimes. No tenia un model d'home, no tenia un cànon que seguir. Foren anys durant els quals va patir les conseqüències, fins que es va adonar que allò que necessitava no era un home que la fes feliç, sinó simplement necessitava formar part de la idea de sentir-se estimada per algú. Quan va adonar-se ja era tard, i la medicació que havia pres ja va començar a fer efecte. No va sentir mal, ni pena, res, perquè era incapaç de sentir alguna cosa si no era en companyia d'algú altre.