Som i serem.

Deixa que la llum s’esfondri,

Que no tinguem altra guia

Que les nostres mans.

Que el tacte parli,

Que les parets s’avergonyeixin.

Serem éssers primitius,

Sense prejudicis ni mentides.

Una lluita cos a cos

Sense vencedor ni vençut.

Serem una passió fosca,

sense testimonis de la nit. 

Bany d'estels.

Els estels lluitaven per reflexar-se en el bassiot, per lluir més belles i esbeltes que la resta. Prop d'aquell cúmul d'aigua, en una petita habitació, passant desapercebuda del món, hi era ella. Fent voltes pel llit, nerviosa, exhausta de tant moviment inútil, que no aconseguia allunyar aquell malson. Es despertà de cop, anegada de suor, com sempre es desperten els que tenen malsons. La preocupació li ocupava el pit, i li feia mal. Se'l tocà, i notà com el cor pareixia voler formar part d'aquell cúmul d'estrelles i sortir del seu pit.  Va aturar-se a pensar. Va notar que una olor molt forta arribava al seu nas, una olor fastigosa que li provocava glopades sense poder evitar-ho. Va adonar-se que seguia fent olor a ell. Feia mesos que ja no es veien, que les seves pells ja no es fregaven, que els seus llavis ja no es cercaven...feia mesos que ja no eren un. S'odiava, odiava tot el seu cos. Volia arrencar-se aquella pell que no feia més que recordar-li tota la seva anterior vida.
Havent-se aixecat del llit, va caminar fins a la finestra, va baixar a poc a poc fins al carrer i va tombar-se dins l'aigua d'aquell bassiot. De cop i volta es va setnir lliure, es va sentir plena, es va sentir neta. Va ensumar-se, va tocar-se: no, ja no hi era, havia partit.
Els estels ja no s'hi reflexaven, el seu cos nu embolcallat en aquella aigua equiparava la bellesa de tot aquell cel estrellat.

Seguien passant els dies. I, sobre tot, passaven les nits. Nits buides, fosques i plenes d'enigmes. Cercava raons per oblidar aquella existència tan vàcua. Sovint es qüestionava si valia la pena seguir amb tot allò. Podien dir-li vida, però no, no ho era pas una vida allò. Quan el carrer emmudia, i els gats n'eren els únics protagonistes, ella començava a pensar en aquells llavis que mai va besar. Es retorçava imaginant-ho, com si fos un malson del que mai no pogués fugir.
Tot i així, aquells vespres no eren més que episodis esporàdics de desesperació, que reflectien la seva ànsia de sentir-se estimada. Era una espècie d'obsessió malaltissa, que de vegades no li deixava ni respirar amb tranquil·litat. Seguia essent la noia amb problemes per dur una vida independent per ella mateixa, perquè havia idealitzat tantes vegades l'amor que, en trobar-lo, mai no li seria a bastament.

No sense tu.

El seu dia a dia era com el de qualsevol de nosaltres, però ella tenia una fixació: per tot arreu on anava i veia homes, s'imaginava una vida al seu costat. No li importava res més que allò. De vegades ja s'imaginava aixecant-se cada dematí al seu costat, dient-li bon dia, besant-lo, abraçant-lo, tot rebolcant-se per tot el llit. Durant aquells instants en què els individus passaven al seu voltant i de vegades la roçaven , la seva ment s'abstreia totalment de la realitat, i passava a un altre estadi, a una espècie de nirvana: era feliç. Però aquesta felicitat inusitada durava unes mil·lèsima, on hi cabien tota classe d'elucubracions. El moment passava, i tot s'ensorrava. La realitat seguia envoltant-la, al marge dels seus somnis amb aquelles criatures anònimes. No tenia un model d'home, no tenia un cànon que seguir. Foren anys durant els quals va patir les conseqüències, fins que es va adonar que allò que necessitava no era un home que la fes feliç, sinó simplement necessitava formar part de la idea de sentir-se estimada per algú. Quan va adonar-se ja era tard, i la medicació que havia pres ja va començar a fer efecte. No va sentir mal, ni pena, res, perquè era incapaç de sentir alguna cosa si no era en companyia d'algú altre.

La dona sense il·lusió.

Semblava que tot aquell temps que havia anat passant, com si res, en la seva vida, una vida plena de no-res, no havia significat res. Se sentia tal com quan era jove. Vital, curiosa, il·lusionada, viva? No. Mai no ho havia estat. Sempre havia estat una persona grisa, amb cara d'ocell rapinyaire, sense cap gràcia i amb forma de gaiato. Les dones esveltes que la roçaven carrer avall li feien enveja. Tot i així, mai no va desitjar ser com elles, perquè això hauria estat tenir un propòsit, tenir una il·lusió, i ella era la dona sense il·lusions, la dona que viu el dia a dia com si la vida fos un dia llarg i feixuc que mai no s'acaba. 

Però aquell dia, diguem-li vida, o diguem-li el que vulguem, va acabar-se. 

Fou una mort subtil. Una mort lenta, però no agonitzant. Una mort discreta, com tota la seva vida. 

Havent dinat, s'assegué una estona a la seva butaca, per observar els estornells i els núvols negres que auguraven una forta tempesta.

Un somriure pintat a la cara.

Em pintaré un somriure,
llarg i ample a la cara,
de color ben vermell.
Perquè se'm vegi de lluny,
perquè me'l vegi tothom.
I no me l'esborraré,
fins que no formi part de mi,
fins que no sigui pintat.
Llavors no hauré de mester
cap somrís fals i aliè,
només em tendré a mi.

"I és en aquestes soledats en què pens, és en aquests moments, plens d'un no sé què que fan que te n'adonis de moltes coses. Que potser voldries no adonar-te'n, perquè et fan mal, i et foraden. Però a poc a poc, vull pensar que és el camí correcte, i que altres vents vendran. Uns vents més nets i purs, i més plens d'allò que algú cerca en el camí. No sé ben bé què em passa, ni si em passa res, només sé que aquesta sensació no és agradable, que m'agradaria que això acabàs de cop i volta, però sé que no pot ser així, que el temps ningú no el governa. Així que supòs que allò més lògic serà esperar. Esperar allò que amb certesa arribarà. I mentrestant, suportar-ho tot, amb el major dels somriures, perquè, ben mirat, això és vida."

Pensaments plens de vida, aire i demés.