El cor de poma.

Tenia el cor de poma.

De vegades era àcid.

Altres moltes, era dolç. 

Tothom volia mossegar-lo

i sentir-lo a les seves mans. 

Després de molt temps sabé

que tenia el destí escrit: 

aquell cor havia nascut per pansir-se.

Per acabar els seus dies musti 

i podrit en el seu arbre.

Ventades feren perillar ses branques

i els vespres sentia fred al seu cor,

perquè tantes vegades li mossegaren

que el mínim buf la feia tot d'una tremolar.

Un dia arribà una tempesta molt gran,

amb llamps que esfereïren fins i tot els xiprers.

El seu crit ni va sonar, la Mort se la va emportar.