L'obligació d'entristir.

Moltes vegades intentava obligar-se a plorar perquè sentia que ho necessitava, que el cos li ho demanava. Però aquesta vegada no va haver d'obligar-se a res, sinó que simplement una vegada la porta es tancà rere els seus passos començà a plorar. Les llàgrimes no havien de lluitar per superar el llagrimal i passar a fregar-li les galtes, perquè brollaven sense problemes cara avall fins esclatar en tocar terra. Aquest cop, però, fins i tot va haver de reprimir crits tan forts que haurien desvetllat el veïnat amb el son més profund. La raó per aquesta desesperació no cal que sigui contada, perquè era massa personal i no calia que el món sencer la sabés, així com el món tampoc sabia que ca seva s'havia convertit en el cau de les seves misèries, en el lloc en què l'obscuritat li prenia els ulls i els espremia fins que ja no hi quedaven llàgrimes i després la deixava abatuda a terra mentre el silenci regnava en el pis si no hagués estat perquè els sanglots d'ella es compassaven amb el rumor llunyà d'algú que tocava el saxofon a ritme de blues. 

Els sanglots es van acabar mesos després.